L’home que somreia

Aquesta setmana han passat un munt de coses. Va començar amb el judici oral al major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, a l’Audiencia Nacional, segon capítol del judici sumaríssim de l’Espanya eterna contra la Catalunya que va gosar votar l’1 d’octubre del 2017. Va continuar amb la natura desbocada en forma de tempesta creuant Catalunya durant tres llargs dies i emportant-se quatre vides humanes a més de ponts, carreteres, vies del tren, collites, quilòmetres de platges i quasi tot el delta de l’Ebre. I enfilem el cap de setmana amb l’estira-i-arronsa de la judicatura espanyola pressionant per obtenir, per la porta del darrere, el cap del president de la Generalitat Quim Torra. També ha estat la setmana del tercer impeachment en la història dels Estats Units, que malauradament no servirà perquè la presidència de Donald Trump passi a millor vida; la del 50è Fòrum Econòmic Internacional a Davos, i la de l’alerta internacional pel brot de coronavirus a la Xina que amenaça amb una epidèmia a escala mundial.

Així i tot, per a un servidor aquesta no serà la setmana del setge a Quim Torra, ni de l’impeachment a Donald Trump, ni del judici a Josep Lluís Trapero, ni de la tempesta Glòria, sinó la setmana que ens va deixar tràgicament el David Caminada. Segurament els sona menys el nom que la notícia d’un home apunyalat dilluns passat a tocar de la plaça Sant Jaume de Barcelona per un salvatge, un malalt o un delinqüent, tant se val. Doncs bé, han de saber que si no li haguessin arrencat la vida d’aquesta forma tan brutal i injusta, el David hauria disfrutat de valent aquesta setmana farcida de notícies, perquè era periodista. Vam compartir redacció durant els 17 anys que ell va dedicar a l’Avui, fent Internacional, Opinió i Tancament, abans que les circumstàncies el conduïssin a canviar la redacció del diari per les aules de la Facultat de Periodisme de la Pompeu Fabra i el web de l’Ajuntament de Barcelona. Feia uns anys que no el veia i ja no hi tornaré, però sempre serà aquell company que somreia, que sumava, que mai no apujava la veu, però sempre aixecava el nivell. Allà on sigui, segur que ho continuarà fent.