El Delta

Sí, de l’Ebre. Que me l’han fet estimar, ben especialment, Víctor Canicio (que va morir el 2019, ara farà un any) i Sebastià Juan Arbó (Sant Carles de la Ràpita, 1902 – Barcelona, 1984). I també Joan Todó, amb la seva Guia sentimental del delta de l’Ebre. M’anguniegen, aquests dies, les notícies meteorològiques que ens recorden les destrosses previsibles, o temibles, per al futur d’un delta que ha estat un dels meus punts de peregrinació d’ençà que visc lluny de la meva Catalunya (triomfant). A Laia, i sempre amb el vistiplau del professor Sergi Beser, reeditàvem Hores en blanc, en primera edició de 1935, fet que m’obligava (o felix culpa!) a llegir amb calma tota l’obra de Sebastià Juan Arbó, crec que massa ignorada per un segment dels que ens marquen les prioritats de la tan sublim literatura catalana.

L’altre ebrenc apassionat pel seu Delta natal vivia a Heidelberg, al davant del riu Neckar. Com que el meu germà Josep Maria i jo vàrem tenir la sort de ser el seu editor, aquell lo Víctor ens va obligar a conèixer el delta de l’Ebre, amenaçat per massa punts: Víctor Canicio, que escrivia en castellà –la seva llengua, a més, com a professional que era de la traducció de l’alemany–, però que pensava en ebrenc, ens portava, cada cop que ens vèiem, per fer-nos conèixer el delta de l’Ebre des d’angles nous, inèdits. Li devem coneixements sobre el conreu de l’arròs, al qual hem dedicat tantes hores com a cuiners afeccionats, sobre els records de l’Ebre en les hores més tètriques d’aquella injusta, criminal, guerra (in)civil, sobre les piscifactories i sobre racons idíl·lics com la casa de fusta on ens paràvem a dinar. Com queda aquest Delta tan generós després d’aquests dies?