A la tres
Dada i beneïda
“A mi em costa d’imaginar, això de tenir un president del govern que no pugui votar al Parlament
No ens enganyem: que la legislatura catalana estava dada i beneïda, això ja ho sabíem tots. Sabíem (i així ho va admetre l’advocat Gonzalo Boye la setmana passada) que el dia que el Suprem inhabilités definitivament el president Torra, ell ho acataria i la legislatura hauria arribat al seu punt final. I sabíem que això no aniria gaire més enllà d’aquesta tardor. Però ara resulta que no. Que potser no caldrà ni esperar la decisió definitiva del Suprem (que tristament ningú té cap dubte de quina serà), i que la legislatura ja es dinamitarà abans tota sola. La Junta Electoral (la sacrosanta Junta Electoral) ha servit el parany (deixar Torra sense el seu escó de diputat) i els socis de govern –i visca la unitat!– es tiren els plats pel cap. A mi, què volen que els digui, se’m fa molt estrany tot plegat. Se’m fa estrany que a l’Estat no li faci falta cap sentència ferma per apartar el president de la Generalitat, i se’m fa encara més estrany –kafkià, de fet– que puguem tenir un president del govern a qui no es permeti participar en les votacions del Parlament. Em costa d’imaginar. Més que un president simbòlic em semblaria un president una mica titella. I em pregunto si acceptant-ho tot just començar, amb l’argument aquest del govern efectiu i de no posar en risc l’autogovern, no estem acceptant alguna claudicació de més. Rocambolesc, tot plegat. La trencadissa d’ahir –perquè està clar que és una trencadissa– no és menor. La CUP culpa Torrent de fer un altre 20 de gener –referint-se al dia de la no investidura de Puigdemont–, però s’oblida que ells no van fer Turull president quan en van tenir l’ocasió. I JxCat i ERC, en plena crisi oberta. Un govern, dues estratègies. Potser l’únic avantatge (una mica trist i lamentable, tot sigui dit) és que a poc a poc anem interioritzant tots plegats que en realitat això de la unitat no hi ha sigut mai (o que, en tot cas, que la que hi havia era la de la gent). La situació, vist tot plegat (miracles de darrera hora a banda, que l’independentisme sempre té cops amagats), és del tot insostenible. Fins ara la legislatura estava dada i beneïda, i estàvem pendents del quan, de quan arribaríem al final. Ara, em sembla, haurem d’estar pendents del com.