La Meridiana, un símbol

Ja fa uns 115 dies dels talls diaris de circulació al carrer de la Meridiana de Barcelona, s’efectuen entre les vuit i les deu de la nit. Els manifestants són veïns de Sant Andreu del Palomar, un dels barris amb més població de Barcelona, dels més populars i amb una història densa que ha conformat un perfil particular en el conjunt de la capital. Pel seu passat pagès, una indústria molt important i un present de serveis i comunicacions cabdal en la vida diària i l’economia del país. Tot un capital que es conserva més del que hom podria pensar en una urbs cosmopolita i amb una notòria presència d’estrangers d’arreu del món.

A diferència del món polític oficial sobiranista tan dividit, ells van tots a l’una sense demanar a ningú què vota o quin partit és el seu. Són lluny d’un món polític parlamentari independentista que es fa poc còmplice amb tots els qui el votaren i amb el bategar del carrer, poc proper a la majoria dels catalans de continuar amb el desig diari d’afermar i consolidar valors republicans amb l’objectiu d’aconseguir una República Catalana que pugui millorar fins als límits de l’excel·lència la sanitat, l’educació, les comunicacions, la justícia, la igualtat de gènere i tants i tants somnis de generacions.

Tots els dimarts fan un acte a la plaça Orfila, com fan tants i tants pobles i ciutats del país en record i reivindicació dels presos i exiliats polítics. Els enumeren un a un tot amb estima i valoració reclamant la seva llibertat i la fi de la repressió, és el colofó posterior a una breu conferència inicial de 15 minuts a peu dret feta enmig de la plaça a boca de metro per qui ells han demanat participació, persones del món cultural i social –no polítics de partit–, després hi ha una intervenció musical o en el seu defecte un poema lligat a tot el que vivim; finalment, abans de desplaçar-se cap a la Meridiana, a cor batent segueix el cant d’Els segadors. Ells són gent del barri, de perfil intergeneracional, interclassista i ple de dones i homes, de més joves i més grans. Gent lleial i fidel al que van votar l’1-O, als qui van proposar-lo i defensors del fet que la democràcia mai no pot ser un delicte.

Els talls a la Meridiana són el confrontar la intel·ligència del dret a manifestar el pensament polític de tothom a la violència d’un Estat repressiu que envia milers de guàrdies civils de l’institut armat i policies de l’Estat espanyol a colpejar brutalment gent indefensa. Els talls dels manifestants van començar fa més de cent dies i ells sabran perfectament acotar el moment de dir prou, ells són protagonistes dels símbols dels drets humans violats per l’Estat espanyol en col·laboració amb els partits unitaristes.

Fan pedagogia política diària, en l’exemple dels fets, sigui festiu o no, Nadal o vigília de Cap d’Any, plogui o faci fred, mostrant com d’encertats estaven i estan en denunciar la il·legalitat de la sentència condemnatòria d’uns tribunals espanyols, siguin els que siguin, que actuen sota la voluntat malaltissa de la venjança per sobre de les lleis de la Unió Europea. Uns tribunals que, com tots els òrgans judicials espanyols, s’allunyen, dia a dia, de la justícia en esdevenir un ens repressiu contra el Parlament de Catalunya i els seus drets estatutaris.

Qualsevol demòcrata amb sensibilitat entén, respecta i admira la gent que fa els talls de la Meridiana. Per això hom accepta amb resignació i complicitat els inconvenients que suposen els talls de circulació en hora punta del vespre. Fins i tot l’Ajuntament de Barcelona, de pacte anti-natura Colau, Valls i PSOE, es doblega davant tal fermesa. No els agrada gens, però temen plantar-los cara.

Aquest és un dels camins de defensar els drets del poble de Catalunya conculcats. Fermesa en la gent per demostrar als partits polítics partidaris de decidir el nostre futur que, per damunt de les legítimes diferències polítiques i ideològiques, ningú pot oblidar qui és la víctima i qui és el repressor contra els qui foren escollits democràticament representants de la voluntat popular democràticament expressada a les urnes per la població de Catalunya. En fets quotidians, diaris, senzills, sortits del cor i dels sentiments és com es denuncien els falsaris unitaristes repressors i els qui els fan d’escolanets. El PP, Cs, el PSOE i els sempre líquids dels comuns.

La proposta de la llibertat de Catalunya és un factor democràtic fascinant. Una nació petita que reclama des de la base de la societat votar per poder esdevenir República tot i la violència judicial, governativa o policial de l’Estat espanyol. Una aposta que admira mig món, entre ells no hi són els qui professen dogmatisme estatal ideològic i fals progressisme social. Per defensar el dret a la llibertat no hi ha cap excusa vàlida. La resta són falòrnies.