Pena de mort alentida

L’escriptor Louis-Ferdinand Céline –metge de professió i soldat a la I Guerra Mundial– matisa la creença que les persones morim de cop. Les actes de defunció sempre assenyalen una data d’expiració. Però Céline diu que, de fet, la majoria de les persones anem morint de manera gradual. Té raó. ¿Qui de nosaltres –després de la pèrdua d’un ésser estimat, després d’una davallada de salut, després d’un d’aquells episodis que marquen una caiguda personal irreversible– no ha sentit que va sumant petites dates de defunció abans de la defunció definitiva?

Estem parlant de l’angle cec de la mort per fases. Hi ha una part atzarosa de la mort (l’infortuni, l’accident, la malaltia...) en què les persones no podem incidir en res. El funest moment arriba, i prou. Però hi ha una altra dimensió de la mort que sí que és controlable i que, per tant, hauria de ser traduïda en termes de justícia social i humana. Penso en l’esclavitud, l’explotació, la injustícia, la manca de recursos bàsics, la humiliació extrema..., que són penes de morts alentides, executades per fases. Per això mateix trobo d’una criminalitat extrema molts actes degradants presents en la nostra infrahistòria quotidiana. Penso en aquests repartidors de menjar a domicili, que en condicions laborals d’explotació es juguen la vida a cavall d’una moto. Penso en persones rebaixades a una condició merament instrumental (des d’emigrants pobres fins a alguns becaris d’universitat: ets en la mesura que et puc utilitzar). Penso en els polítics catalans tancats a la presó o a l’exili, vides amputades. Penso en Assange, destruït abans de la destrucció definitiva. El sistema vital té uns límits. I els criminals ho saben. Avui el patíbul és molt més subtil i menys gràfic que el croquis de la guillotina o la cadira elèctrica.