‘Catalexit’

És una expressió que ha fet fortuna des de fa un parell d’anys a la premsa espanyola, una ocurrència d’algun opinador d’algun diari digital espanyolista que Josep Borrell es va fer seva: el Catalexit.

Fent triples salts mortals argumentals, els qui tenien per costum de referir-se al procés català com a Catalexit asseguraven que era clavat al Brexit perquè Catalunya es quedaria fora de la UE, de l’espai Schengen i de l’euro. També deien que els líders catalans eren com els antieuropeistes britànics perquè el populista Nigel Farage es queixava que Europa es quedava cada setmana tres-cents cinquanta mil milions de lliures, i això els recordava l’“Espanya ens roba”. O forçaven el paral·lelisme per demostrar que els referèndums –aquí i allà– són una mala idea perquè la gent vota el que no toca. En definitiva, arguments simplistes i superficials per analitzar qüestions d’altíssima complexitat política.

Parlo en passat perquè últimament no he sentit ni llegit cap analista que, des de les pàgines d’aquests confidencials, hagi tornat a recuperar el mot, i no sé si es pel fet que els líders pro Brexit s’han sortit amb la seva (i per tant no els interessa comparar-nos-hi) o que s’ha vist que tot el que a Espanya és impossible a Europa acaba sent viable: la negociació, els pactes i, en definitiva, la política.

Si hi ha una enorme diferència entre el Brexit i el cas català és que l’independentisme català ha estat sempre europeista perquè, com s’ha vist, és l’únic reducte de democràcia al qual podem acudir (i encara amb l’ai al cor). Diferències moltes, similituds molt poques.

Potser l’única similitud és que el Brexit i el procés català han apostat per preguntar a la gent. I segurament també que a la Gran Bretanya hi ha hagut joc brut i intoxicació periodística i clavegueres de l’Estat remant en direccions interessades. Però això, als autors intel·lectuals del Catalexit, no els va interessar mai mencionar-ho quan parlaven de paral·lelismes.