A partir d’ara

El procés independentista sembla que ha entrat en una fase que el fa oscil·lar entre l’enrariment, la hipocresia i la manca absoluta de perspectives. Una de les coses que més dolorosament s’han après aquests últims anys és que l’Estat no té cap mania a l’hora de sufocar el sobiranisme català. La sentència contra els polítics i activistes que van donar embranzida a l’1-O ja ens ho ha deixat clar, però ara, a més, estem assistint al judici a l’exmajor Trapero, cap dels Mossos d’Esquadra durant aquells dies turbulents.

El judici, sobretot, està sent una mena de farsa cruel, una escenificació de la voluntat de reprimir per sobre de qualsevol altra consideració democràtica. S’hi enfronten, molt clarament, dues concepcions oposades de l’ordre públic, dues filosofies civils que debaten d’una manera tan evident que el judici sovint es transforma en una mena de diàleg implícit entre mentalitats que entenen d’una manera molt diferent què és l’obediència, l’ordre social i la voluntat o no de desobeir els mandats judicials que es considerin injustos, almenys per part de la població civil.

Espanya vol organitzar-se com una mena de quarter. Fins i tot quan s’apel·la a la necessitat que tothom entengui i parli només el castellà, es fa per una necessitat d’ordre públic: es podrien dir, amb les altres llengües, coses inconvenients, incomprensibles, confabular o planejar quelcom que vagi contra l’ordre imperant. És la cultura de la malfiança, arreu, que en aquest judici a Trapero té també la seva dimensió lingüística; es basa també en una mala traducció del que es va considerar que podia passar el dia del referèndum. El “s’ha de celebrar” purament descriptiu es confon amb una ordre imperativa. I part d’una causa criminal s’aixeca sobre aquest malentès.

Una societat entesa, doncs, com a cos homogeni, com a entitat sense fissures, vigilada, controlada, muntada jeràrquicament entorn de la monarquia, la Constitució i els poders establerts, enfront, en canvi, d’una societat com la catalana, amb aspiracions més democràtiques, col·laboradores i igualitàries, bastida des de baix a través de múltiples associacions, sindicats, ateneus, universitats, un poder civil impregnat de republicanisme que s’organitza per expressar-se confiadament al marge de les decisions caigudes del cel, i que només vol poder manifestar-se i deixar clar quins són els mínims de democràcia i civisme que en cap cas vol dilapidar.

Són dues cultures enfrontades, on la nostra té les de perdre, de moment, perquè no disposa d’un poder coercitiu amb capacitat per a fer valer el mandat majoritari de la població. Semblava que les nostres forces d’ordre públic podien, arribat el moment, cenyir-se a un nou ordre legal, però com es va veure aquell octubre de 2017, i com es repeteix en el judici a Trapero, es va optar per una certa ambivalència, que permetia deixar votar i alhora obeir els mandats d’una justícia que cegament hauria impedit exercir els seus drets elementals a la població, encara que això hagués pogut comportar molt més sofriment i sang vessada. L’obediència per damunt de qualsevol altra consideració: abans morts que díscols.

Ha estat, doncs, aclaridor, aquest període, del qual n’hem d’aprendre a fer lectures en positiu. Sovint cal mirar-se el passat amb optimisme: aprendre la lliçó i saber què es pot fer a partir d’ara, fins a quin punt val la pena esbravar-se en maniobres demencials, que al cap del carrer només ens deixen com estàvem, o amb pitjor cara. El que hagi de ser la política catalana durant els propers vint anys es definirà aquests propers mesos, ara que sembla que la legislatura d’una improbable restitució ha estat impossible després dels dies funestos del 155 i de la persecució al MHP Torra per culpa d’una simple pancarta.

És dur constatar-ho: fa dos anys es pretenia crear unilateralment una república, i ara ni es pot mantenir al balcó de la Generalitat una simple pancarta que parli dels drets fonamentals. Hem de fer una reflexió seriosa, doncs, equànime i justa sobre què fer amb la majoria independentista, si aquesta es consolida en tornar a votar: o adormir-la a través del pacte, segurament d’esquerres, en la línia dels vells tripartits, o continuar amb la insistència republicana, des del centre, evitant al mateix temps els errors del passat i les martingales que no porten a res més que al dolor i al ridícul.

L’independentisme s’ha hagut de dividir, perquè la repressió l’ha obligat a enfrontar-se amb diferents estratègies, i perquè dividir l’enemic és la primera lliçó del manual bèl·lic. Gestionar tot això sí que està en les nostres mans, o bé tornar a la política tal com la fèiem l’any 1980.