Pocahontas

A Elizabeth Warren, senadora i aspirant a liderar el Partit Demòcrata i a derrotar Donald Trump, va haver-hi un temps que Donald Trump l’anomenava Pocahontas. Warren anava explicant que era descendent d’indis americans, que a la seva sang es barrejava sang dels primers indígenes d’Amèrica. Va dir-ho tant que va arribar un dia que va decidir fer-se una prova d’ADN per demostrar-ho. Però res de res. Després Warren va assegurar que era el que li havien dit, però que els que l’hi deien possiblement exageraven. L’exageració és segurament la millor arma de la nostra època. La més eficaç. L’altra és fer comèdia. Exageració i comèdia és del que se serveixen tots els ambiciosos d’aquest món, sobretot si són polítics o humoristes. Ben mirat, no hi ha personatge públic que no exageri quan actua, que no porti l’aigua cap al seu costat quan surt en una pantalla, que no sobrevalori la contundència o l’enginy davant de la veracitat quan piula al Twitter. Remen sempre a favor seu, després, és clar, de tenir present que és el que esperen d’ells els que els segueixen. Fins ara ha estat el cas dels de Ciudadanos, però potser hauria d’escriure que són molt millors actors els de Vox. A l’Estat espanyol, a més, en aquests darrers dos anys de criminalització independentista, s’hi ha afegit amb força la caspa del poder judicial. Perdó: la cúspide. Si se’n sortissin, potser algun dia el català i el catalanisme serien tan residuals a l’Estat espanyol com ho són als Estats Units els indígenes. Llavors, no seria estrany veure algun d’aquests jutges o algun d’aquests fiscals ballant, per exemple, una sardana. De moment, és segur que a Catalunya l’estimen molt. No tinguin cap dubte que ens estimen.