Reivindiquem-les

En tots els àmbits ha passat i encara passa: el paper de les dones ha estat, històricament, menyspreat, arraconat i amagat. El rol de les dones s’ha invisibilitzat d’una forma clara i és feina de tots treballar per la normalitat, és a dir, per la igualtat de reconeixement i d’oportunitats en qualsevol àmbit. A vegades això sembla tan obvi que no caldria dir-ho, però cal, és necessari encara avui, l’any 2020, reivindicar que la història l’han feta tant homes com dones, a tot arreu i sense excepció, i que, per tant, cal no acceptar com a bona una herència històrica mutilada on, aparentment, els homes són els autors de tot allò transcendent. Sí, hem de fer l’esforç de reescriure el passat, de revisar-ho tot, de tornar a interpretar quines dones van fer contribucions decisives a la ciència, a la filosofia i a les arts, quines dones van incidir per canviar el món, perquè si fóssim acrítics seguiríem patrons desfasats i injustos, i sense un punt de partida rigorós no podem bastir un futur fonamentat en la igualtat.

La Linda Nochlin va escriure, en una d’aquelles afirmacions transformadores: “En l’àmbit de la història de l’art, el punt de vista de l’home blanc occidental, acceptat de manera inconscient com l’únic punt de vista de l’historiador de l’art, pot resultar poc adequat – i de fet, ho és– no ja en l’aspecte moral o ètic, o perquè resulti elitista, sinó en termes exclusivament intel·lectuals. [...] Per tant, l’anomenada qüestió de la dona, en comptes de ser un tema secundari, provincià, ridícul, perifèric i menor empeltat en una disciplina seriosa i establerta, es pot convertir en un catalitzador, un instrument intel·lectual que demostri suposicions bàsiques i naturals, que proporcioni un paradigma per a un altre tipus de qüestionament intern i al mateix temps estableixi enllaços amb paradigmes generats per plantejaments radicals en uns altres camps.”

Doncs sí, ser dona artista ha estat –i encara és– una dificultat afegida en el reconeixement de la vàlua creativa. Recentment, ha aparegut el llibre Grandes mujeres artistas, on es recullen obres de 400 artistes internacionals. Però hem de ser conscients que aquesta dificultat general es va accentuar molt més en el nostre entorn, en plena dictadura franquista i també més tard, amb un poder repressiu i amb una societat patriarcal. Figures com la Juana Francés, Amèlia Riera, Josefa Tolrà, Mari Chordà, Isabel Oliver, Eulàlia Grau, Carmen Calvo, Susanna Solano i tantíssimes altres han hagut de lluitar a contracorrent per aconseguir l’equiparació amb els seus homòlegs masculins. Reivindiquem-les, destaquem el valor de les artistes (i les dones d’ahir amb talent en qualsevol disciplina). El seu llegat mereix més investigació, visibilitat, reconeixement i molta més difusió. Cal destacar el paper de la dona en la història, per normalitzar el futur.