Posteritat

Hi ha escriptors que cansats de veure com els editors els rebutgen els seus manuscrits prenen la dramàtica decisió d’escriure per a la posteritat. És una opció terapèutica que els deixa més tranquils. Ara, la posteritat fa el que vol. En vida, no hi ha dubte que entre els escriptors russos del XIX, Tolstoi era una presència formidable, una figura admirada i reverenciada com un monument nacional. La posteritat, però, ha tractat millor el delicat i discret Txèkhov que no pas l’imponent i arravatat Tolstoi. Pertanyien a classes socials i a generacions diferents. Txèkhov, fill d’un modest botiguer, era 32 anys més jove que l’aristòcrata Tolstoi. El dramaturg va morir als 44 anys víctima de la tuberculosi i el novel·lista va arribar als 82. Es van conèixer personalment el 1895, a la famosa finca de l’autor de Guerra i pau, Iàsnaia Poliana. Un testimoni de la trobada explica que es van banyar junts a l’estany de la propietat i un s’imagina el tímid Txèkhov, sense el pinçanàs característic, un punt atabalat davant les barbes blanques de Tolstoi flotant a l’aigua i fregant-li la barbeta. Tot i que la relació era inevitablement paternofilial van forjar una amistat basada en l’admiració mútua. Tolstoi, però, trobava que el teatre del jove era efeminat i que als seus personatges els faltava volada èpica: “Només saben anar d’un sofà a l’altre de la mateixa sala d’estar!”, li deia cridant, “No saben anar enlloc més?!” Tolstoi no s’estava de res. En la seva última trobada, mentre li feia un petó de comiat, li va etzibar: “No m’agraden les teves obres de teatre. Shakespeare era un dramaturg dolent, però les teves obres encara són pitjors.” Els corrents artístics del segle XX, en canvi, van beure més de les subtils tècniques narratives de Txèkhov que no pas de les grans èpiques de Tolstoi. Tolstoi, que va sobreviure sis anys al seu jove amic, va tenir temps d’intuir cap on giraria la posteritat i va manifestar amb gentilesa que en l’art d’escriure el difunt Txèkhov era el seu superior. A Shakespeare, però, el va deixar totalment en mans de la posteritat.