De Deig a Torra

L’Església catalana va celebrar un concili el 1995 per actualitzar-se. Bisbes, capellans, religiosos i laics van debatre durant mig any el futur de la institució, l’adaptació a la societat moderna, i fins l’encaix i relació que havien de tenir amb la Conferència Episcopal Espanyola (CEE). El desencadenant de l’engrescadora anàlisi va ser la proposta del bisbe Deig d’organitzar les vuit diòcesis en una conferència episcopal independent. Els intents d’obertura a la societat i de major autonomia eclesiàstica van ser laminats i diluïts pel Vaticà i la mateixa CEE. La lenta però invariable substitució dels bisbes catalanistes per altres de regionalistes i de tarannà conservador han acabat decebent molts catòlics, de forma que Catalunya ja esdevé una de les comunitats europees més secularitzades i on l’Església té menys prestigi, i això que n’havia acreditat força durant el segle XX.

L’agosarada reforma conciliar guarda paral·lelismes amb el procés polític actual. La presa de posició de bona part de la societat catalana pel dret a decidir la relació amb l’Estat o la independència està sent reprimit judicialment i amb presó. Es dona ara per bo el diàleg que Sánchez enceta perquè almenys no és violència policial, malgrat la proposta estatal a la taula de diàleg no va gaire més enllà del que hi havia molt abans de l’1-O. L’anhel de canvi reprimit a curt termini i la divisió entre l’independentisme no fan altra cosa que decebre. El mateix president de la Generalitat serà inhabilitat per ser ferm en la llibertat d’expressió en una pancarta.

A diferència de l’Església, la democràcia atorga als ciutadans la capacitat de votar i decidir. Correspon, doncs, als líders polítics trobar sentit i concreció al diàleg encetat amb l’Estat per evitar més desengany. La campanya cap a les eleccions hauria de servir per aclarir què significa el plantar cara a l’Estat si l’aparell judicial només ens persegueix, o quines renúncies implica l’independentisme pragmàtic, o de què serveix anar eixamplant el procés a entitats socials o econòmiques que n’estaven al marge fins ara, per exemple. Parlar clar estalviarà desencisos.