“Siau qui sou”

L’Editorial Eumo publicava el 2019 un llibre seriós i, a més, didàctic: El primer procés contra Catalunya, de Pere Bosch i Cuenca. Tip de comentaris apocalíptics, d’experts en tot i arreu i sempre, encara no canonitzats, he pensat, algun cop, que més val no perdre el temps en debats amb qui no sap, ai els noms déus de la comunicació subvencionada!, que no té ni un raconet al cervell per injectar-los un pessic de dubte. És la meva manera de viure prou bé a Madrid..., on també trobes persones com cal entre els pocs conciutadanes-conciutadans que encara no han aconseguit ser presents a les ben assortides nòmines ministerials o dels dits “grups de pressió”, que subsisteixen gràcies a una rara miopia de qui els subvenciona. No parlo d’oïdes. Fa disset anys que visc a Madrid, on els bars –per cert– són millors que a la meva ciutat natal, Barcelona. Hi ha companys d’aperitiu que ens creuen, als defensors de la causa (s’entén: catalana), cornuts i pagar el beure. Els pregunto com és que saben tant sobre l’ofici, homologat, de cornuts... i si és que els anys de pràctica els ha doctorat en l’ofici. (No em contesten, però em paguen la ronda.)

Costa i Llobera, eclesiàstic ric, mallorquí i bon poeta, recomanava als joves: “Siau qui sou, més no atiant vells odis ni amb emfàtiques deeclaracions lloant tot lo que és vostre, fins les mateixes úlceres...” Bon consell! En el marc de les noves converses entre representants catalans i el govern d’Espanya, ¿no seria bo aprovar una clàusula que exigís als comentaristes oficials i en nòmina sobre Catalunya que els fes idonis per parlar, si els abellia amb rauxa, però amb una ombra de seny, sobre el meu/nostre país?