Més sardina que llobarro

Quan vaig llegir els 44 punts de l’“agenda per al retrobament” que va deixar sobre la taula el president Pedro Sánchez en la seva trobada amb el president Quim Torra, em semblava que llegia els meus apunts de quan estudiava. Tot em sonava vell. I és que realment és tot vell. La majoria dels casos són incompliments que venen del 2018 i que ara, per art de màgia i d’oportunisme polític, s’emboliquen amb un paper del govern d’Espanya i s’intenten vendre com una gran novetat. Són avantatges de l’art del packaging: se’n canvia l’embolcall i es pot fer passar el producte per nou. A partir d’aquí, ja dependrà de l’habilitat o la perspicàcia del comprador per acceptar-lo com a nou o com a vell. En una gran entrevista que va fer Cristina Puig al Preguntes freqüents de dissabte passat als professors i exconsellers d’Economia Antoni Castells i Andreu Mas-Colell, aquest últim, a l’hora de valorar la llista dels 44 punts per al “retrobament”, va ser lacònic i contundent: “Els he llegit en diagonal i hi he trobat més sardina que llobarro.” I realment molts dels punts que enumera fa més de deu anys que estan pendents. Però de traspassar l’aeroport, el servei de rodalies i el port, i de fer una agència tributària consorciada, com diu l’Estatut d’Autonomia –que serien els llobarros, i n’hi ha de molt fàcils de pescar–, res de res. I ens tornem a trobar, com si estiguéssim instal·lats en una sínia, amb molts punts llargament debatuts i reivindicats que, fins ara, han servit per proporcionar elements de debat, però ben poca cosa més.

Sí que és veritat que la “visita” del president Pedro Sánchez va estar molt ben pensada i preparada perquè ningú pogués especular que era una trobada “bilateral”, una paraula que produeix molta urticària a Madrid. La indigència intel·lectual d’alguns diaris i articulistes arriba fins al punt de fer befa de la rebuda que el president de Catalunya va fer al president Sánchez (amb tots els honors), un fet que no va ser extraordinari, ja que el mateix Pasqual Maragall ho va fer al president Rodríguez Zapatero. Per aigualir la “bilateral”, li van preparar una agenda de trobades amb el món econòmic, polític i sindical, però curiosament es va deixar la Cambra de Comerç de Barcelona, una entitat que no fa pas gaires mesos, en un moment difícil per al govern espanyol, li va deixar la seva seu per fer-hi un Consell de Ministres. És veritat que el president d’aleshores no era Joan Canadell, una figura que pot tenir un discurs incòmode per a l’espanyolisme, però que sempre diu i analitza les coses en funció de l’economia catalana. És dels pocs que han criticat obertament la política d’increment d’impostos dels pressupostos catalans del 2020 i el fet que ningú parli del “dèficit fiscal” crònic de 12.000 a 16.000 milions d’euros. Del dèficit en infraestructures, que la Cambra ha xifrat en 45.000 milions d’euros, no consta que se’n fes gaire reivindicació en cap de les reunions que va tenir el president espanyol amb els representants econòmics. Haurem de donar-nos els preceptius cent dies de gràcia per saber si aquesta vegada sí o bé tornarem a fer hivernar tot el desplegament com ens ha passat tantes vegades.

La setmana passada acabàvem l’article amb un apunt sobre les conseqüències que podria tenir el coronavirus per a l’economia mundial; una setmana després, s’endevina clarament que serà una crisi més greu del que es pensava al principi. Segons les xifres oficials xineses, que hom pensa que no diuen tota la veritat, el nombre de morts ja supera el que es va registrar en la crisi de la síndrome respiratòria aguda greu (SARS), i encara no s’ha controlat. De moment ja s’ha quantificat que per a la Xina el cost d’aquesta crisi podria suposar dos punts del PIB, i clarament aquests efectes, com el virus, s’escampen arreu de dues maneres, totes dues molt perilloses: la real, que és la sanitària, contra la qual s’està lluitant, i la psicològica o histèrica, que podria esdevenir un potent desestabilitzador econòmic i polític. Les baixes d’empreses multinacionals en el proper Congrés Mundial del Mòbil són un indici de les previsions de prudència que provoca la incertesa. I és que darrere d’aquest congrés internacional en venen d’altres, tenim Setmana Santa, tenim l’estiu..., i als països que som potència turística aquestes psicosis ens poden fer un mal terrible en el terreny econòmic.