Trencar el bucle

La veritat és que cada mes em faig el propòsit de no escriure sobre el procés o sobre política directament relacionada amb ell perquè estic cansada, tinc la sensació d’haver-me convertit en un ratolí que corre incansablement dins de la roda sense arribar enlloc o en Sísif pujant la roca a la muntanya i deixant-la caure per tornar a baixar i tornar-la a pujar. Però aquí estic un altre febrer escrivint sobre el mateix perquè estic cansada, estem cansades en general, però no pararem. De què estic cansada?

Estic cansada d’un estat autista que al llarg de la història ha preferit reprimir i abandonar abans de seure i negociar. És igual el color del poder, dretes i esquerres, reis i repúbliques han actuat de la mateixa manera. Per això no espero res del PSOE-Unidas Podemos ni de la seva taula de diàleg, amb relator o sense. La setmana passada ho deia molt bé el president de la Cambra de Barcelona, en Joan Canadell, quan denunciava que d’una banda ens volen fer creure que volen dialogar i de l’altra no tenen cap problema a augmentar el dèficit fiscal en anunciar que no pagaran l’IVA pendent del 2017, i em sobta que Esquerra visqui amb satisfacció que s’hagi obert un diàleg que per a mi és una enganyifa més. Un exemple d’això és el fet que una de les quaranta-quatre propostes del president espanyol per intentar resoldre el conflicte entre Catalunya i l’Estat sigui donar suport al Mobile quan la GSMA, l’entitat organitzadora, feia uns dies que havia dit amb contundència que el Mobile es quedaria a Barcelona almenys fins al 2023, que és quan s’acaba el contracte que té amb la ciutat. Ara bé, no he llegit que l’alcaldessa Colau hagi titllat el seu soci, el PSOE, de tertulià de bar i de gran desconeixedor de la dinàmica del Mobile com va fer fa encara no tres setmanes, amb raó, amb a la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso per haver dit que prendria la fira tecnològica a Barcelona. La veritat és que jo no sé veure la diferència entre ambdues declaracions. Per això, quan la Marta Vilalta celebra que tant Torra com Sánchez “abracin” la mesa de negociació, no puc deixar de pensar que un és un amant lleial i l’altre, un amant ocasional i interessat d’aquells que et planten a la primera ocasió sense donar explicacions. Tant de bo m’equivoqui.

Estic cansada de l’autocrítica necessària però sovint excessiva dins de l’independentisme i de la manca d’autocrítica, senyal inequívoc d’arrogància, dins de l’unionisme i el federalisme, que de fet també és una forma d’unionisme.

Estic cansada d’Europa. Més que cansada, enfadada per oblidar massa fàcilment que la idea que tenim d’Europa és una i que la seva pràctica és una altra molt diferent que no respon a les necessitats o als anhels de la gent sinó als interessos dels estats que la conformen. Parlo de les dobles vares de mesurar depenent del que s’ha de mesurar o on ho ha de fer o dels cadàvers que té sobre la seva consciència, sigui als Balcans, als camps de refugiats o a la Mediterrània.

Estic cansada de tants moments difícils i d’aquesta sensació de ser ratolins corrent dins de la roda, decebuts pels qui consideràvem amics, i maltractats i menyspreats pels que cada dia ens recorden amb els seus fets que són l’enemic. Estic cansada dels que diuen que no som prou. No som prou? Som suficients, i com que ho saben impedeixen que ho puguem demostrar, no en enquestes fàcils de manipular només amb el sentit de la pregunta o amb consultes sota la repressió més ferotge, sinó en urnes vinculants.

Per animar-me he volgut mirar què havia escrit altres febrers i he trobat que el meu article del febrer del 2014 començava quasi com aquest. Cada mes penso que escriuré sobre educació, sobre tecnologia o sobre qualsevol dels temes que estic treballant en aquests moments, però el procés en què estem immersos m’obliga a continuar reflexionant sobre on som, altrament em sembla que em distrec i distrec. De tota manera penso que malgrat tot hem avançat, malgrat tenir gent a la presó i a l’exili, i també a causa d’això som molt més lluny del que érem el 2014 encara que no ens ho sembli. I si hi ha una taula de negociació en marxa no hem de perdre el temps negociant res més enllà de reclamar llibertat, amnistia i referèndum d’autodeterminació i com aplicar els resultats, siguin els que siguin, però en tot cas serà la ciutadania la que els haurà decidit. Aquesta és la solució i no cap altra, i aquesta solució la reclama el 80% de la població. No em cansaré de repetir-ho.

Espero que el proper febrer podré escriure sobre qualsevol altra cosa que no sigui aquesta.