Cal Europa

Sense Europa no hi hauria Catalunya. Ho va dir Ferran Soldevila: “En els inicis de la seva personalitat, Catalunya va sentir-se poc lligada als altres pobles peninsulars, per als quals els catalans foren ‘els francs’.” Des que la gent de Carlemany alliberà Girona el 785, la catalanitat s’arrelà en els valors que han bastit l’Europa culta. Per això, el catalanisme covat en la Renaixença del segle XIX sempre mira al nord. A diferència dels nacionalismes espanyol i basc, el català no posa l’accent en tradicions autoritàries o censatàries. El catalanisme és indestriable del propòsit d’aprofundir en la democràcia participativa, solidària, garant dels drets humans i la llibertat dels pobles. Són principis inclosos en les sis prioritats per l’Europa d’ara que fa poc exposà a Barcelona la directora general de Comunicació de la Comissió Europea, Pia Ahrenkilde Hansen. En moments crítics ens cal més que mai tenir més Europa. Ho tenien present periodistes d’aquí després de la Primera Guerra Mundial. Carles Rahola glosà, el 1915, com “la França immortal tornava a florir com un miracle sota el cel tempestejat per la guerra”. Claudi Ametlla, quan era governador civil de Girona, el 1933, recordava que Rovira i Virgili, a la revista Iberia, deia confiar en les nacionalitats europees per regenerar el món sortit de la guerra del 14. Per fer una Europa més cohesionada cal, però, que les minories nacionals trobin garantits els seus drets en totes les instàncies comunitàries polítiques i judicials.