Quants de camins duen a l’exili

No fa massa, per una casualitat, vaig veure com acabaven de muntar una exposició. Va ser en una visita al Museu de la Memòria i l’Exili de l’Empordà, a la Jonquera, on l’historiador Enric Pujol feia l’ullada del comissari a la instal·lació de les obres que hi formen una part (l’altra és al Museu de l’Empordà) de l’exposició Artistes de l’exili català del 1939. Entre els dos espais s’hi poden veure obres d’Avel·lí Artís Gener, Pere Calders, Enric Climent, Josep Bartolí, Carme Cortés, Roser Bru, entre altres, com ara Josep Narro, que va dibuixar els camps de refugiats republicans (també podem dir-ne de concentració) a França. Obres testimonials, però també obres que donen compte de com la creació artística va contribuir que els seus autors refessin la vida a l’exili.

He recordat aquesta visita inesperada a una exposició muntant-se pensant que el que és habitual en el meu cas és veure’n quan estan a punt de desmuntar-les. El cas és que fa pocs dies vaig veure una exposició dedicada a l’industrial, pintor i col·leccionista Llorenç Balsach Grau (1922-1993) al Museu d’Art de Sabadell. Hi vaig trobar la seva filla, la historiadora de l’art Pepa Balsach, que hi feia l’ullada de la comissària abans de desmuntar l’exposició. Pertanyent a una família d’industrials del tèxtil, Balsach va dirigir una filatura mantenint un viu interès per l’art. En un llibre publicat amb motiu de l’exposició, ho explica la seva filla: “Artista, historiador, col·leccionista i empresari, va construir un món fet de viatges en el temps i l’espai, un lloc en el qual es respirava i es vivia en un ordre creatiu i imaginatiu obert lluny de la mentalitat burgesa de l’època.” Una de les persones que, a través de l’art, van obrir escletxes en la misèria cultural del franquisme.

Com a pintor, Balsach va començar sota certa influència de Modigliani i de l’expressionisme i després es va decantar cap a l’abstracció amb quadres cada cop més foscs. Aquesta evolució va donar-se a la dècada dels 50 fins que va formar part del grup Gallot, que, amb la intervenció dels pintors sabadellencs Manuel Duque i Antoni Angle, establerts a París, va dur a la seva ciutat l’art gestual i la mort de l’autor en el happening pictòric. Pepa Balsach creu que aleshores el seu pare es va perdre com a pintor. Però, com a col·leccionista i mecenes, va continuar col·laborant amb pintors. A l’exposició hi havia una mostra de la seva magnífica col·lecció i així, doncs, obres del pintor polonès Gabriel Stanislas Morvay (1934-1988), un exiliat polític al qual va conèixer a París i va acollir a la seva casa de Sabadell. Quants de camins duen a l’exili.