La independència, una voluntat irreversible

Cap esdeveniment històric no sorgeix del no-res. Tots tenen antecedents i, alhora, en són d'esdeveniments posteriors. Això significa una gran dificultat: la de trobar el moment històric del qual cal arrancar. El president Pujol, en una conferència que va donar al Palau de la Música Catalana el dia 5 de maig de 2004 sobre El procés d'independència dels nous estats europeus proposa analitzar tres etapes, la primera de les quals començaria l'any 1000. Jo penso que analitzar la identitat de Catalunya i com aquesta identitat, que ja des del seus inicis prefigurava la lògica d'una independència catalana, requereix remuntar uns quants segles més. No pretenc rectificar el president Pujol; ell es referia, en fixar l'any 1000, a un procés europeu globalment considerat i en el qual Catalunya no pot ser-hi inclosa ja que encara no ha accedit a la independència.

I, atès que la nostra independència s'obtindrà per la via de la secessió o de separar-nos de l'Estat espanyol, remuntar aquests segles ens permetrà comprovar que amb aquest Estat no hi hem tingut mai res a veure, llevat haver de patir la seva opressió.

L'any 878, el comte Guifré el Pilós concentra en ell els comtats de Barcelona, Girona, Osona, Urgell i Cerdanya i en proclama la indivisió, els quals correspondran als seus successors, fundant així una dinastia, la dels comtes de Barcelona, que va perdurar 500 anys.

En aquests 500 anys la història de Catalunya és brillant, fins al punt de ser una de les potències hegemòniques de la Mediterrània. En aquests moments Catalunya fa una gran aportació jurídica a través d'un codi de comerç, el primer d'Europa, el Llibre del Consolat del Mar, col·lecció d'ordenacions, usos i costums marítims i comercials que arribà a tenir autoritat de llei. Els representants d'aquest consolat van crear la Taula de Canvi, precursora de les futures banques. El Llibre del Consolat del Mar i la Taula de Canvi van ser aportacions importants de Catalunya a Europa.

Amb l'extinció de la dinastia dels comtes de Barcelona s'elegeix un rei de la dinastia dels Trastàmara, que regna a Castella. El 1469, amb el matrimoni d'Isabel de Castella i Ferran d'Aragó, es produeix la unió personal, no pas política, entre Castella i Aragó. Vicissituds històriques diverses van propiciar que Catalunya es veiés implicada en les grans guerres de l'edat moderna, la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) i de la Successió a la corona espanyola (1701-1714). La primera va acabar amb la Pau de Westfàlia (1648). En la segona, en la qual van intervenir les principals potències europees del moment, totes elles per motivacions clarament de política continental, Catalunya hi va perdre la seva independència política i amb els Decrets de Nova Planta va ser annexada a Castella. La Pau de Westfàlia va suposar, la consolidació dels estats-nació. Avui, l'estat-nació està en crisi. L'exigència, o l'ultimàtum, al govern de l'Estat espanyol de prendre determinades mesures, i dictar quines, per sanejar l'economia n'és una evidència.

El president Pujol, en la conferència que ja he esmentat al Palau de la Música Catalana, el 5 de maig de 2004, d'entrada comptava més de vint nous estats. Les referències comparatives amb Catalunya van ser freqüents. En un passatge de la conferència va fer referència al nostre exili recordant la importància del manteniment de la continuïtat. Mantenir les ambaixades –deia– vol dir mantenir la continuïtat. «Érem un Estat i som un Estat. No ens reconeixen, però som un Estat.» I afegeix que el president Terradellas mantenint la Generalitat fa això.

En la conferència, el President, al final, va suposar que els oients traurien les seves conclusions i ell va aportar la seva. I la seva va ser que els pobles tenen dret al seu reconeixement, que el nacionalisme és un gran motor dels pobles, que la llibertat té efectes positius, que nosaltres no podem mai deixar de tenir contacte amb el que som i d'on venim i hem de voler anar endavant, i que la història té els seus miracles i que encara que no n'hi hagi, de miracles, sempre n'hi ha un i que la voluntat de continuar paga.

Catalunya sempre ha estat conscient que la recuperació de la independència és un problema internacional, europeu. Les consultes sobre la independència han atret observadors internacionals. Són una manifestació de la voluntat de mantenir la continuïtat de la nostra identitat, de voler continuar. I, en aquesta ocasió, és la societat civil qui proclama aquesta voluntat. Una voluntat que és irreversible. Quan un procés esdevé irreversible significa que l'assoliment del seu objectiu és proper.