El globus de carnaval

Quan era petit, hi havia un diumenge d’hivern a la tarda que el pare m’agafava i em feia acompanyar-lo al Casal, un centre cultural amb moltes dependències i un teatret on també s’hi feia cine. Entràvem en una sala. Jo m’asseia en una cadira i el pare prenia posició darrere una taula amb altres homes, entre ells l’escriptor Joaquim Casas Busquets i un senyor alt, fumador de puros i una mica desmanegat que es deia Badia, la dona del qual tenia una botiga de sabates al carrer de Cuba. El seu fill venia a col·legi amb mi. Els parapetats a la taula feien de jurat d’un concurs de disfresses infantil. Els nens, reunits al vestíbul del Casal, anaven entrant i el pare i els altres senyors els puntuaven. Jo em limitava a mirar. Em divertia? Més aviat esperava la recompensa del final. El jurat era una mica exigent. Mai van aprovar ni, doncs, premiar, disfresses d’origen seriat i industrial. Can Patuel era un prestigiós comerç, famós a tot Catalunya, que servia vestits i perruques a totes les companyies teatrals, també professionals. El jurat estimava molt can Patuel, tenia gran simpatia al propietari. Per carnaval, però, els productes que venia i llogava no eren gens apreciats. El jurat preferia l’artesania, la imaginació dels nens o els seus pares, la sabata i l’espardenya. Els premis es distribuïen al teatre. Casas Busquets cridava els afavorits i els membres del jurat els anaven fent entrega d’uns jocs reunits, una nina, una capsa de màgia, uns llapis de colors Alpino... El petit escenari tenia tirat un decorat de tela que representava una petxina. La recompensa a la meva persona, com a tots els altres nens, consistia en un globus. Hi havia les bombes i hi havia els globus. Una bomba era un globus que no volava, lligat a una canya. El globus volava i es duia subjectat amb un cordill. Amb el globus volant lligat al dit tornàvem a casa. El pare m’explicava que el motiu d’aquella cerimònia era el carnaval. Em deia també que Franco havia prohibit que els adults la celebressin. Els adults també es volien disfressar de fades i de pistolers?

Jo pertanyo a la generació que va recuperar el carnaval, un cop Franco difunt. A algunes poblacions els ha sortit bé. A nosaltres ens va sortir molt malament. Portem quaranta anys volent celebrar un carnaval alegre, saltironant i fins i tot “transgressor”, i la sensació que em fa és que no m’he mogut del Casal i de l’escenariet amb una petxina. Només ens surt bé l’enterrament de la sardina, el dimecres de cendra. Som més fúnebres que vitalistes. Això va prohibir Franco?

Can Patuel anuncia que tanca. Hi vaig passar l’altre dia per davant i ho vaig llegir. L’endemà al matí, el globus volador es mantenia a mig aire de l’habitació. A la tarda, agonitzava suplicant aire tirat per terra.