El virus de la por

Fa una certa angúnia comprovar com s’ha deteriorat la meva professió. Fa temps que el periodisme va deixar de ser allò que vaig tenir la sort de poder aprendre en la redacció d’aquest diari fa quasi 30 anys. Em van ensenyar que el periodisme era una forma de vida basada en la recerca de “la veritat” (que no existeix en estat pur); d’honestedat personal; que no tenia horari i que et feia estar constantment preguntant-te per què el món funcionava d’una manera determinada o d’una altra. Aquest periodisme no es podia fer des de la redacció, ni assegut en una cadira, ni telefònicament. Com dirien a Expedient X, “la veritat era allà a fora”. Els fets i les persones que els podien explicar eren al carrer i només et podies acostar mínimament a respondre les sis preguntes bàsiques a les quals ha de donar contesta un article periodístic a partir de contrastar fets, proves i argumentacions contraposades. I fent tot allò, no tenies cap garantia que no te l’estiguessin fotent entre tots.

Doncs bé, aquest esperit crític, que feia de la nostra professió una cosa romàntica i a vegades aventurera, s’ha perdut. Els mitjans d’un manera o altra sempre han servit el poder, però guardant l’aparença d’independència editorial. Ara ja no. Els mitjans (televisió, ràdio, premsa i mitjans digitals) formen part de l’engranatge del poder. La seva tasca, arreu del món, és esdevenir mers repetidors d’informacions inexactes, esbiaixades i vulgarment manipulades. Són transmissors de notes de premsa i de declaracions buides de contingut que no aporten res a la nostra vida. El més preocupant és que aquesta falta d’esperit crític, que molts ja adquireixen durant el seu període universitari, porta els media a ser còmplices de campanyes orquestrades des del poder amb la finalitat, cada cop més evident, de controlar la població.

L’exemple realment escandalós és el tractament de la propagació del coronavirus conegut com a Covid-19.

Els mitjans van curulls d’informacions amb dades estadístiques sobre nombre d’infectats i de morts; sobre ciutats on la població és confinada; sobre l’escassedat de mascaretes i la facilitat de contraure el virus. Un s’asseu davant la televisió i creu que l’apocalipsi zombi ha començat: carrers buits, telepresentadors amb cara de circumstàncies, especialistes de no se sap ben bé què parlant de pandèmies com si estiguéssim en el dia del judici final a la tarda (com dirien els Monthy Pyton, cap a l’hora de prendre el te)... I tu no saps què fer, si començar a depilar-te les venes, construir una mascareta amb paper d’alumini o trucar al 061, tot i que no et fa mal res, però per si de cas, perquè avui has passat per davant d’una botiga de tot a 1 euro regentada per xinesos...

Una informació que se serveix entre el resultat d’un partit de futbol, una violació múltiple, tres accidents de trànsit i el míting de Puigdemont a Perpinyà...

El que no ens diuen és que comparada amb moltes altres malalties el Covid-19 té una dimensió relativa, fins i tot si la comparem amb episodis de virus d’aparició violenta anteriors. El 2002, el virus SARS, també nascut a la Xina, tenia una taxa de mortalitat del 9%; el 2012, el MERS, que també va passar d’animals a persones, un 34%; i el covid-2019? Una taxa del 2%... Tots aquests percentatges no són res si ho comparem amb el nombre de persones que cada dia moren al món de fam: 25.000! (per anar-hi pensant, no?).

Tot i que li han buscat un nom ben llampant, coronavirus!, típic de pel·lícules de doctors superherois de l’exèrcit (americà, és clar); el cert és que un 15% de les grips comunes les causen quatre coronavirus vells coneguts dels serveis mèdics. Que bé que està anant aquesta “nova malaltia” per confinar ciutadans, estendre la por i augmentar els mecanismes de control de la població. Abans l’amenaça era el terrorisme extremista islàmic, avui ho és un virus –que, per cert, Susanna Griso: no es pot tractar amb antibiòtics!–, que com el terrorisme pot aparèixer a qualsevol lloc. També és curiós que la malaltia, ves per on, produeixi més mortaldat en la gent més gran...

Finalment, el coronavirus ha estat l’eina utilitzada per provocar la prevista caiguda de les borses. Mentrestant, les accions de certes farmacèutiques s’han revalorat fins a un 157% en un dia. I negocis tan poc proclius a crescudes importants com el de les mascaretes quirúrgiques o la roba de protecció de risc biològic han crescut un 700% i un 230%, respectivament. Ja ho diuen: tota crisi és una oportunitat. Per cert, el producte interior brut xinès es pot contraure entre un 1 i un 2%, cosa que tindrà conseqüències econòmiques a escala planetària, perquè el xinès és un 18% del PIB mundial. No volíeu crisi, doncs apa, servida en mascareta...