El feixisme truca a la porta

Un dels llibres de l’any és Feixisme persistent, de la periodista Alba Sidera. L’autora, corresponsal des de fa una bona colla d’anys a Itàlia, ha exercitat la virtut de traduir la confusa i barroca política italiana en un text comprensible. I les seves percepcions són demolidores. L’èxit de Salvini no deixa de representar la culminació d’un procés lent, encara que constant, de normalització, extensió i creixent centralitat del feixisme en la societat italiana.

Itàlia és un país culte i sofisticat, encara que la seva enrevessada política, amb un punt d’espectacularitat operística, no sembla fàcil d’entendre. Fundada contemporàniament en el teòric antifeixisme (malgrat que amb uns ínfims processos pels crims de l’època mussoliniana), la ultradreta ha estat sempre allà, de manera latent i a l’ombra (malgrat que amb un terrorisme sagnant i intermitent). Amb un punt d’idealització romàntica per part de molts nostàlgics, persones normals, cultes i sofisticades, mestres, advocats, mestresses de casa, professionals,... que s’identifiquen sense cap recança com a feixistes, com ens descriu l’autora respecte a veïns normals i agradables.

Ara bé, allò que es mantenia amb discreció no va parar de créixer (i de blanquejar-se) a partir de Berlusconi. No només perquè la seva llarga etapa va incorporar una munió d’individus procedents d’aquest espai, sinó perquè el seu imperi mediàtic va treballar deliberadament per normalitzar aquesta versió italiana del totalitarisme entre l’opinió pública. L’escola comunicativa Media 7 va preparar un marc mental de normalització del que, objectivament, són aberracions morals com la xenofòbia o el masclisme.

El feixisme té èxit, perquè com el capitalisme, nia en el costat fosc de l’ànima humana. És sovint allà, latent, en algun racó amagat de la consciència de persones normals, desperta quan li arriba oxigen i creix quan troba aliment. L’oxigen l’ha donat la crisi dels darrers dotze anys, i l’aliment l’ha subministrat una esquerra que no ha parat de cometre error rere error. La crisi de 2008 ha trinxat les societats occidentals. La caiguda dels nivells de vida, la normalització de la precarietat, l’eixamplament de les diferències socials ha estat una veritable aplicació del que Naomi Klein va definir com a “doctrina del xoc”.

El resultat, un panorama desolador on s’han dissolt els nexes socials, familiars o morals. Hem entrat de ple en aquell concepte que els sociòlegs Christian Laval i Pierre Dardot han anomenat “noves subjectivitats neoliberals”, en què cada individu assumeix una condició de competència darwiniana per la supervivència o l’èxit, fet que ha acabat amb uns mínims ètics per a la convivència. El malestar profund d’aquesta existència materialitzada en la precarietat com a forma de vida, o la resignació davant la perspectiva que les noves generacions visquin pitjor, s’ha combinat amb una creixent disponibilitat de bocs expiatoris a qui responsabilitzar dels mals vigents. És allò que s’ha vingut a denominar “la lepenització dels esperits”.

Per la seva banda, l’aliment al feixisme li ha estat ofert per unes esquerres impotents i sense idees. La globalització sembla haver matat la política, de manera que la funció primigènia de les esquerres (treballar per la igualtat social i econòmica) ha estat abandonada, per incompareixença, i sovint s’ha sublimat en les banderes de batalles culturals estèrils. La qüestió de les identitats, debats narcisistes a la recerca del col·lectiu més oprimit, polèmiques inesgotables sobre qüestions d’interès relatiu, una creixent intel·lectualització i conceptualització que omple planes de diccionari, ha centrat tota l’energia de personatges com Tony Blair, José Luis Rodríguez Zapatero, Barack Obama o Matteo Renzi.

Aquestes esquerres sense esquerres, que han deixat societats més desiguals i injustes després del seu pas per les institucions, han servit per incrementar la frustració de societats abandonades a la seva dissort, i per tant, vulnerables al dimoni del feixisme, el qual, sense oferir solucions justes, sí que assenyala les contradiccions d’unes esquerres sense brúixola. Salvini no s’explica sense el fet que la suposada esquerra de Renzi perpetrés una reforma laboral que va precaritzar l’ocupació o una reforma de les pensions, al dictat de la Troika, consistent a retardar l’edat de la jubilació i endurir-ne les condicions.

No oblidem que Itàlia ha estat tradicionalment un país avantguardista, amb una capacitat d’anticipar-se als moviments polítics de fons. No oblidem, tampoc, que un dels fets que protegeixen la societat catalana és que, a diferència d’Itàlia i Espanya, la nostra identitat contemporània s’ha fonamentat en l’antifeixisme (a diferència d’un aporellisme mesetari massa vinculat al franquisme). I l’independentisme, sobretot, va d’això, d’una batalla constant contra aquest monstre tan pròxim que truca a la porta.