Renyat pel papa

Acaba de morir, a Managua, el gran poeta nicaragüenc Ernesto Cardenal. Vaig tenir la sort de tractar-lo, quan a Laia preparàvem una edició-síntesi de la seva poesia. L’autor de Salmos i Epigramas m’ha recordat sempre la bellesa exacta, ben mesurada, sense escarafalls, dels clàssics de la poesia... i del poeta que escrivia textos purs, sense rampells ni demagògies.

Era amic, ja des de jove, de José María Valverde. I des de feia molts anys, d’Alfons Comín, que, ja malalt, no va poder ser al dinar-reunió per discutir un punt d’aquella antologia, en la qual volíem incloure alguns dels primers poemes del poeta. No ho veia clar: aleshores era un dels referents nicaragüencs més actius, en un dels moments que tanta gent esperava que Nicaragua s’alliberés dels dictadors que havien colpejat el país... del qual aquell capellà, d’ulls penetrants, havia estat foragitat i acusat de fer pinya amb els revolucionaris que volien capgirar el sistema. Acabava de tornar de l’exili i s’havia convertit en referent polític a favor d’un país alliberat, si més no temporalment, de sapastres en el poder.

No acabava de veure clar que el nou llibre donés a conèixer poemes carregats de picardies, que potser no s’adeien amb tot allò que representava aquell sacerdot patriota, i que donava suport, sense restriccions, als revolucionaris i als més colpejats per la pobresa. Quan ja semblava que no hi inclouríem aquells poemes, els vaig preguntar si ells dos –Valverde i Cardenal– haurien publicat les Confessions d’Agustí d’Hipona, pare de l’Església, sense les pàgines en què parlava dels seus vells pecats. Vaig guanyar la partida. Al cap de pocs dies, però, el papa polonès Wojtyla, en visita pastoral, va renyar públicament el gran poeta... tot dient-li que no era fidel als mandats de l’Església.