El mirall del coronavirus

Malauradament, en aquesta crisi del coronavirus hi ha hagut actituds irresponsables. Ja va passar a Itàlia quan es va suspendre les classes i ha tornat a passar a l’Estat espanyol. Hi ha hagut qui s’ha pres aquest quinze dies, per ara, de quarantena, com unes vacances. Hem vist milers de madrilenys aprofitant per tornar als seus pobles, a Andalusia o Galícia o, simplement, aprofitant per passar-la a la platja, a la valenciana sobretot. També hem vist catalans sortir de Barcelona en direcció a les segones residències del Pirineu. I hem vist zones de lleure de la serra madrilenya plenes a vessar, ahir mateix, com la policia municipal de diferents ciutats de la Comunitat de Madrid ha hagut de tancar parcs infantils on no cabien més nens i, també, en un espectacle difícil d’entendre si no és pel fet que, en aquesta crisi, la ciutadania, o una part, ha perdut la confiança en els polítics, supermercats d’arreu més plens que la setmana de Nadal. Tot i que és cert que la manca de lideratge polític afecta, tot plegat són actituds irresponsables quan el que cal és confinar-se per evitar el contagi per no afectar població de risc i col·lapsar el sistema.

Vist, però, com es comporta part de la ciutadania respecte al virus, seria bo que es reflexionés sobre com es valora habitualment que milers de migrants intentin arribar a Europa cada any. Imaginin que a una situació semblant a l’actual, però permanent, s’hi afegeixi la violència, en forma de bombes, desapareguts, tortures, violacions... Això és el que es pateix cada dia en molts països limítrofs a Europa i és el que fa que la gent marxi, no pas les ganes de molestar-nos o prendre’ns la feina.

Un de cada cinquanta migrants que intenten arribar a Europa mor ofegat al Mediterrani. Més de 20.000 des del 2014, segons dades oficials de l’Acnur. I, tot i això, la xifra d’intents creix any rere any. El coronavirus hauria de posar més d’un davant del mirall i evitar les criminalitzacions absurdes. Però no en tinc gaires esperances.