Confinats

No ho havia viscut mai ni esperava viure-ho.

Als anys noranta del segle passat em vaig arribar a pensar que el món entrava en fase de solució i civilització. No és que fes gaire cas a aquell japonès que va afirmar que la història s’havia acabat, perquè hi havia molts problemes per solucionar, però semblava que fins i tot la misèria, la gana i els mals governs del Tercer Món estaven en vies d’adobar-se. Els països diguem-ne civilitzats, els propers als nostres, estaven governats per líders solvents: els Estats Units, Rússia, Europa... Catalunya i Espanya, també. Jo em trobava llavors entre els quaranta i els cinquanta anys. Vaig calcular que entraria a la vellesa o a la jubilació dintre d’un bany maria o una beixamel sense grumolls.

Les Torres Bessones de Nova York convertides en torxes un onze de setembre van ser la imatge contrària del peveter que un atleta tolit havia encès a Barcelona en la cerimònia dels Jocs, deu anys abans. Molts es van absentar aquells dies de Barcelona i de Catalunya impulsats per aquell puritanisme que ens fa trobar suspectes les activitats que la majoria considera glorioses. Ells s’ho van perdre. Jo i molts, no. Tot això que tenim de guanyat a la retina i al lloc on s’allotgen els bons records i els sentiments.

La crisi econòmica mundial que uns situen al 2007 va fer extrema la misèria dels més pobres, va fer acumular bens fabulosos als més rics i gairebé va fer desaparèixer la classe mitjana. Un parent meu, durant aquell temps que va ser llarguíssim i semblava que no s’hagués d’acabar mai em va dir: “És com la guerra, però sense canons.” Ell havia viscut una guerra amb canons. M’havia pensat que la meva generació, al contrari de les anteriors, no viuria una conflagració. En vam viure els efectes sofisticats.

Mai no hauria dit tampoc que dirigents del meu país entrarien a la presó o sortirien a l’exili com a venjança cruel de l’Estat per una declaració d’independència sense efectes tangibles. Hem viscut del 2017 fins ara deprimits, hem patit, ens hem envellit...

Abans-d’ahir ens havíem de morir a conseqüència de la crisi climàtica. Avui, pel coronavirus, epidèmia d’origen xinès: escoles tancades, cines i teatres inactius, gent tancada a casa, països clausurats, por. No ho havia vist mai. ¿És el desenllaç de les desgràcies enumerades o encara n’hi haurà més? A mi m’atrapa confinat de fa dies a casa. La malaltia em manté lligat curt. La molèstia que m’afligeix també forma part del guió diabòlic?

Tot amb tot... Tot amb tot m’he anat a fer unes ulleres noves perquè aquestes estaven tan ratllades que hauria acabat per no veure res ni de prop ni de lluny. Diu l’òptic que em duraran vuit anys.