S’ha acabat el confinament

Pri­mer dia de pas­seig pel barri, avin­guda Gaudí avall, a fer un cafè. He estat el pri­mer cli­ent del dia, ens hem som­ri­gut com mai amb l’Antoni (l’amo de l’esta­bli­ment) i m’ha ser­vit el millor cafè de la meva vida. Pot­ser ha estat el millor cafè que ha ser­vit en la seva vida. Han estat unes set­ma­nes difícils, claus­trofòbiques, mona­cals. Recordo que quan ens ho van dir va ser com haver per­dut en un maca­bre joc de pica paret, on el virus anava acos­tant-se cada vegada que ens giràvem. Final­ment ens va enxam­par, i lla­vors vam haver de córrer. La gra­ve­tat de la situ­ació no la vam cop­sar quan va sor­tit un gover­nant a donar-nos ins­truc­ci­ons, sinó quan ens vam ado­nar que érem tan­cats a casa. Sense poder bai­xar ni tan sols a fer un cafè, gas­tant lli­bres i sèries i ordi­na­dors (i també clas­ses de cuina, i con­ver­ses ben dosi­fi­ca­des). Aquell pri­mer diu­menge pri­ma­ve­ral es va aca­bar la broma. Qui ens ho hau­ria dit. Com ens havíem de veure.

Avui que hem sor­tit del con­fi­na­ment, si ens hem som­ri­gut amb l’Antoni o amb els pri­mers turis­tes no és només perquè ens sen­tim lliu­res. Sinó també perquè hem fet net, hem pogut con­tem­plar i obser­var, i pen­sar, i sen­tir com l’ins­tint de super­vivència ens anava emmot­llant què ente­nem per sobre­viure i per viure. I què ente­nem per con­viure. Sí, ja ens ho deien les pel·lícules: en atmos­fe­res apo­calípti­ques, no hi ha cava­lle­ro­si­tat que val­gui i alguns opten pel pillatge (mate­rial o moral). El pas­sat­ger del Tita­nic que es pro­cura un lloc al bot sal­va­vi­des, obvi­ant tota norma sobre si les dones i els nens o si la mare que em va parir: a Beni­dorm o a la Cer­da­nya hi falta gent. El cínic que es dedica a les seves gra­ci­e­tes sense gràcia o al “jo ja us ho deia”, més pre­o­cu­pat a gua­nyar bata­lles d’esgrima amb una nava­lla (o a pas­sar comp­tes per­so­nals) que a pren­dre consciència de la situ­ació. Els vio­li­nis­tes, dels quals es pot fer tanta mofa com es vul­gui, però que quan tot estava per­dut van llançar una ben­gala entre la fos­cor de l’oblit. El paper dels met­ges i infer­mers, els ser­vi­dors de la comu­ni­tat, els res­pon­sa­bles envol­tats d’irres­pon­sa­bles amb res­pon­sa­bi­li­tats. Els dile­mes de clas­ses i de les cate­go­ries soci­als del transatlàntic, “esto no va de ide­o­logías ni de ter­ri­to­rios” però millor que no con­fi­nem Madrid no fos cas que la cort no pogués sor­tir-ne (o adme­tre que una cort de mals gover­nants s’ha equi­vo­cat des del pri­mer dia). Men­tre a Itàlia van començar per con­fi­nar el nord, com a la Xina van aïllar Wuhan, aquí “todos moros o todos cris­ti­a­nos”. Mori­rem espa­nyols, decre­ten. Mori­rem espa­nyols, es pen­sen. I sota aquesta màxima deci­dei­xen que, si ja ha entrat l’aigua a la sala de màqui­nes, que entri a totes les cabi­nes: així es repar­tirà de forma més igua­litària i soci­a­lista. La incom­petència i la teme­ri­tat, cer­ta­ment, no entén de clas­ses ni d’ide­o­lo­gies ni de ter­ri­to­ris: la mort tam­poc.

També hem pogut mirar cap a dins. Qui s’ha pre­o­cu­pat per com estem, i per qui ens hem pre­o­cu­pat nosal­tres. Els pri­mers qua­tre dies vas tru­car a una sèrie de per­so­nes: aquesta és la teva via làctia, la teva ossa major, les teves estre­lles del matí. Després el fir­ma­ment es fa molt gran, fins on arriba la teva vista, i gràcies a Face­book i a Twit­ter i a Ins­ta­gram l’uni­vers de cone­guts i salu­dats es fa infi­nit: però és aque­lla tru­cada con­creta o aquell mis­satge, llançat pot­ser des d’una galàxia molt llu­nyana, la que t’arriba en una par­ti­cu­lar freqüència modu­lada i la que et dibuixa una cons­tel·lació a la pell. Hola. Una frase de des­con­sol, una frase de con­sol. Un acu­dit. Una cançó, una play­list. Una foto del pijama nave­gant per una ona con­creta i pri­vada del cibe­res­pai. I men­tre aca­bes d’escriure l’arti­cle un fill et pre­gunta si podria ser que es morís tot­hom al món excepte unes poques per­so­nes, i t’ado­nes que se n’ado­nen, i res­pons que en abso­lut, que això només passa a les pel·lícules. I poques coses més pots afe­gir, a aques­tes alçades del des­con­cert. A aques­tes alçades de la pel·lícula.

Pare­lles, amics o cone­guts que posen ale­gria i sor­pre­ses a aquest parèntesi (obro parèntesi: i d’altres que només apor­ten avor­ri­ment o tris­tesa, tanco parèntesi) i, mal­grat tot, con­viure i dei­xar viure. Apro­fi­tar per obser­var qui som, qui ets, i com ets. Quina mena d’aste­roide ofe­rei­xes als altres i a tu mateix, quina mena d’indi­vidu ets. Tro­bar a fal­tar algú, tro­bar a fal­tar sor­tir, tro­bar a fal­tar el cafè de la can­to­nada. Fins avui, que ens hem som­ri­gut amb l’Antoni. Fins avui, que hem mort el llop.