Els valents catalanets

M’ha trucat un bon amic per demanar-me una rectificació sobre el que havia escrit feia uns dies en un dels meus articles. Jo sol·licitava que es donessin explicacions convincents sobre el canvi de domicili social de dotzenes o centenars d’empreses catalanes, després d’un oportú decret del govern de Rajoy, que donava les màximes facilitats a totes aquelles que ho volguessin fer. Entre les quals, La Caixa i el Banc Sabadell. El resultat és que Catalunya ha quedat sense entitats financeres d’envergadura. El meu amic m’ha explicat –i jo el crec– que el projecte d’independència havia provocat pànic entre els seus clients, que veien els dos bancs –i els seus diners– fora d’Espanya i de la Unió Europea. La notícia, donada pels mitjans de comunicació, afegia els rumors d’unes suposades pressions polítiques o unes trucades de La Zarzuela, que els mitjans de comunicació asseguraven que procedien de responsables de les entitats financeres. Ara ho tinc clar, ja que aquest amic em mereix tota credibilitat. Hi va haver pànic financer i van desaparèixer milions i milions d’euros dels dipositants, que anaven a la competència dels bancs catalans. Eren els valents “catalanets”, als quals em refereixo en el títol de l’article.

Per desgràcia, soc especialista en pànics financers, ja que vaig viure el de Banca Catalana fa trenta-vuit anys. No hi ha hagut dia en aquests trenta-vuit anys que no hagi pensat en el pànic financer i en la crisi d’aquell banc, que havia ajudat a néixer i desenvolupar-se durant vint-i-tres anys. Els primers dies del pànic vaig demanar la relació dels qui havien tret a correcuita els seus dipòsits i hi vaig trobar alguns amics, que no me n’havien dit res, però havien tret els diners. Entre els quals, una empresa encara existent a la qual havia estalviat una suspensió de pagaments, que potser l’hauria portat a la fallida i a la liquidació. Aquell dia vaig descobrir els valents catalanets.

El procés sobiranista no ha vist ni un mort. Em feia por que un dels assistents a les manifestacions tingués un atac de cor i morís allà mateix. Els mitjans de comunicació no catalans ho haurien presentat gairebé com un assassinat. En el cas de La Caixa i del Banc Sabadell, alguns centenars o milers de valents catalanets van retirar els seus dipòsits, com si veiessin els tancs de l’exèrcit espanyol a la plaça de Catalunya, enfrontats a un enemic inexistent. Quants catalans es creien que la independència seria un fet immediat? Imagino que molt pocs –entre els quals, m’hi compto jo–, però en canvi hi va haver centenars o milers de catalans que es van espantar. Agrairia que el govern català pensi en aquests valents catalanets a l’hora de projectar un canvi que faci una mica d’olor de decisió unilateral o multilateral d’independència.

Sortosament, Catalunya té una base de població molt sòlida en totes les classes socials. Però també tenim els valents catalanets que, sense pensar-s’ho, l’endemà d’un ple del Parlament porten tots els seus estalvis a Fraga, a Castelló o a Madrid.

A les manifestacions polítiques d’aquests darrers anys, hi anaven pares amb el cotxet de la criatura. Sense cap por. Per què un procés polític ha de tenir un altre to? Si més no, per part dels catalans, sense diminutiu i sense gran quantitat d’estalvis. Calma i bon geni!