Tribuna
‘¡A por él!’
Estem tots confinats, o això espero, i segurament hauríem de llegir coses que ens allunyessin del gran problema que tenim a sobre, però tinc la impressió que també és bon moment per reflexionar sobre les implicacions i les conseqüències que una situació tan greu com la que vivim té en l’àmbit nacional, estatal i global. El president Macron ha dit que estem en guerra, una guerra de la qual no se salva cap racó del planeta. Tothom està preocupat per la salut de les persones buscant mesures de contenció. Amb excepcions. Spain is different, es va inventar Manuel Fraga quan era ministre franquista a principis dels seixanta, i ara veiem que amb la gestió de la Covid-19, també. Per què no s’ha aprofitat el coneixement que es tenia de la gestió dels contagis a la Xina o a la veïna Itàlia i s’actuava amb contundència com ha intentat fer la Generalitat?
El problema és Madrid com a concepte, amb el permís de l’Iu Forn, la seva necessitat de domini, de poder absolut. Recordo quan les companyies de lloguer de cotxes, fossin d’on fossin, estaven obligades a matricular els vehicles a Madrid per evitar que les matrícules B de Barcelona superessin les M de Madrid. Patètic. El cas és que Madrid s’hauria d’haver aïllat fa dies com va fer Milà o ara han fet Nova York i San Francisco, sense que ningú hagi vist una connotació política en aquest fet. Un cop més, amb aquesta crisi hem hagut de veure com, fins i tot en qüestions de vida o mort, l’Estat està més preocupat per la unitat d’Espanya que per la salut de la gent, com ho demostra la recentralització absurda, el 155 sanitari, les requises i bloqueig del material sanitari, el tomb autoritari del president Sánchez que no serveix per acotar el virus que va circulant amb la gent o com les declaracions irresponsables de l’exministre Fernández Díaz quan diu que és més letal per a Espanya qüestionar la corona, sumida en greus acusacions de corrupció, que la Covid-19. Ara bé, el que explica de manera més crua, i sempre des del meu punt de vista, que Spain is different és el que va dir l’Ana Rosa Quintana, tota una institució d’espanyolitat, quan informava que seixanta-cinc països (ara ja són més) havien cancel·lat els seus vols amb Espanya: “¡Ellos se lo pierden!” Expressió màxima d’una cultura i d’una manera de ser i de fer arrogant i irresponsable de la qual voldria fugir al més aviat possible.
Recentralitzar? Sí i amb urgència. Fer sortir l’exèrcit a la tele i al carrer? També. Per què? Per matar el virus a canonades? Aïllar Madrid, que acumula quasi un 50% del total d’infectats de l’Estat, i permetre que s’escampin pel territori per passar el confinament a la platja o a la Sierra? Això no, això és política. Com també ho és l’actitud una mica lenta, però almenys ferma, del president Torra (cuidi’s, president) de tancar Catalunya com ho ha fet Llombardia o el Tirol i ho han fet les Illes, on la presidenta és del PSOE. Això no és política, però si ho demana el president Torra fins i tot s’exigeix la seva detenció. L’OMS recomana el mateix, el New York Times carrega contra Espanya per la seva inoperància, però el virus lo paramos unidos. ¡A por él! Quanta raó té en Martí Estruch quan escriu que hem passat del café para todos al coronavirus para todos.
Per què no es permet tancar Catalunya? La meva hipòtesi és perquè temen que no la podran tornar a obrir mai més. Jo vull ser Noruega o Dinamarca. No vull ser Madrid. Catalunya vol ser dels primers i no li ho permeten. Quan escric aquest article el ministre Marlaska encara està desfullant la margarida de si tanca o no l’espai aeri i Espanya ja té més casos actius que la Xina. Finalment, Espanya haurà de fer el que no ha permès fer al govern català amb la pèrdua de temps i de vides que això haurà suposat. No fem més discursos simbòlics, si us plau, actuem tot i que ja sabem què passa quan s’actua i s’és eficaç, com el 17-A, sense anar més lluny. Tenim un conseller a la presó i el cap dels Mossos en ple judici injust. Llegia que el Dr. Mitjà serà el nou Trapero, perquè malgrat els 30 milions d’euros que el govern de l’Estat destina exclusivament a Madrid i ni un euro a Catalunya ell ja ha llançat un estudi reconegut internacionalment per aturar-lo, i això l’Estat no ho pot permetre. La meva pregunta és: fins quan ho permetrem nosaltres? Quan reaccionarem? Fins ara ens hi anava l’economia, les infraestructures o la dignitat. Ara ens hi va la vida. I no ho dic jo, ho diuen també els juristes catalans de l’Associació Atenes que duen el govern espanyol al Tribunal d’Estrasburg per violació del dret a la vida per no tancar Madrid.
No tinc espai per parlar de la inoperància de la Unió Europea, que un cop més, malauradament, no ha servit per a res. Simplement deixaré com a metàfora una imatge que acabo de veure dels canals de Venècia transparents gràcies al fet que hem parat el món uns dies. Metàfora del que ens perdem amb el nostre model irresponsable i destructiu que ens fa sentir orgullosos d’anar a menjar una pizza per dinar a Roma i tornar o fer coure mongetes de Kenya. Més enllà de lamentar profundament els danys i el sofriment, friso per saber si sabrem aprofitar el valor del virus i el que pot representar per aconseguir els canvis que necessitem com a país i com a habitants d’una terra que ja no ens pot suportar més. Ja en parlarem.