Estimats confinats

Qui més qui menys, al llarg de la seva vida labo­ral i en la tasca del dia a dia espera els caps de set­mana per gau­dir de la llar i la família. Avui ja fa tretze dies seguits que ho fruïm, però ara voldríem sor­tir al car­rer, fer esport, anar a cami­nar, tro­bar-nos amb els amics, etc. És curiós com la vida ens gira i ens rebrega les situ­a­ci­ons més desit­ja­des. I què me’n diuen d’aque­lles reu­ni­ons fami­li­ars nada­len­ques, de les quals tots sor­tim farts i fins al coll de men­jar i alhora satu­rats, i fins al cap­da­munt de tot el paren­tiu, dels quals sovint fèiem esca­ra­falls? Segur que ara tots sig­naríem per poder estar junts i abraçar-nos, fins i tot pagaríem per escol­tar les ocurrències d’aquell cunyat tan pas­sat. És clar que això d’estar-nos a casa no era així com ho ima­ginàvem, ni tam­poc pensàvem que ho féssim obli­gats per un maleït virus. Però si ho ana­lit­zem bé, tam­poc és tan dur, perquè és allò que ens toca fer per tren­car la cadena de con­ta­gis i perquè hi ha molta altra gent que se la juga cada dia, sobre­tot els sani­ta­ris, però també els que han de sor­tir al car­rer per tre­ba­llar en allò que és essen­cial (d’altres s’ho podríem ben estal­viar i ens farien un favor a tots ple­gats).

Esti­mats con­fi­nats. Com ho por­teu...? Per més ima­gi­nació que hi posem, segur que tenim moments bons i no tan bons. En aquests tretze dies, sense cap volun­tat de fer el diari d’un con­fi­nat, perquè no seria gens ori­gi­nal, he dei­xat constància diària d’un moment, una idea, un estat d’ànim, etc. Pro­veu-ho, a uns us pot ser­vir de teràpia, a altres d’esbarjo i ves a saber. A mi se’m van ocórrer coses com aques­tes: “Fa pànic escol­tar com el gobi­erno vol com­ba­tre la Covid-19 amb l’exèrcit, Guàrdia Civil i poli­cies. No s’afronta amb valen­tia l’emergència sanitària i no s’atre­vei­xen –per raons polítiques– a tan­car Madrid, cosa que posa en perill la vida de mili­ons de per­so­nes.” “Cons­ci­ent que cada sor­tida al car­rer d’algú de casa per un tema d’intendència o farmàcia és d’un alt risc. És molt dur i difícil. Trobo a fal­tar l’escalf de molta gent esti­mada i sé que amb la distància forçada i aquest no con­tacte fem un acte d’amor.” “Plou, tot és gris, cerco llum i color. Tota la brama que m’arriba em porta cap a la fos­cor. Per­sis­teixo, exploro, escor­co­llo arreu, trobo partícules de llu­me­ne­tes que m’aixe­quen l’ànim i m’hi agafo tot bus­cant la llum...” Vinga, prove-ho, que teniu feina!