Les oportunitats

Les pandèmies i les guerres tenen un punt en el qual coincideixen. Tots els problemes que hi ha sobre la taula queden supeditats per la catàstrofe. El procés sobiranista, per exemple. I un punt en el qual difereixen totalment: no hi ha vencedors, ni vençuts. Però ofereixen oportunitats.

Acabada la situació catastròfica, els estats es veuen capacitats per crear un món que no torni a caure en els mateixos defectes i millor, o que estigui més preparat per als desastres naturals. Si algú creu que el coronavirus no tindrà el nivell catastròfic d’una guerra, que es prepari per al que vindrà. En tot cas, hi haurà un esperit més obert. Recordem el que va passar al final de la Segona Guerra Mundial. Entre d’altres coses: la recuperació de vells estats com Estònia, Letònia i Lituània; es va crear l’ONU, amb un Consell de Seguretat en el qual els membres permanents eren els estats vencedors, mentre que els vençuts com Alemanya i el Japó en quedaven al marge; una situació incomprensible setanta-cinc anys després.

Al mateix temps, els personatges brillants de cada estat elaboraven una Declaració dels Drets humans, que és el document més editat després de la Bíblia. Tots els membres de l’ONU han signat l’esmentada declaració. La trista realitat és que no hi ha cap dels estats signants que compleixin en la seva totalitat aquelles lleis, no aprovades en cap Parlament però acceptades per tothom com a símbol de la nova generació.

Acabada la pandèmia, els líders polítics veuran indispensable crear un món diferent de l’anterior, que reculli les virtuts que han estat predicant per evitar o reduir els defectes del que els ha passat. Per exemple, fer passes endavant en una encarcarada Unió Europea; buscar solucions a l’Àfrica subsahariana, el darrer gran repte del món civilitzat; adonar-se que no hi ha democràcia sense cultura, com posen en evidència els països del Tercer Món; atendre i estudiar les peticions de les nacions sense estat. Les catàstrofes apropen els pobles, perquè aquests han comprovat que els virus no fan les distincions que fan ells.

Faran falta, abans que res, polítics de nivell com els que vam tenir després de la Segona Guerra Mundial: Adenauer, Monnet, Schuman, De Gasperi, Churchill, Atlee i Spaak. Ara no els tenim, però les catàstrofes acostumen a fer sortir polítics de vàlua que tenen més generositat que els que els han precedit. I el que sempre em faig un tip de repetir: l’economia anirà millor si compta amb la bondat d’homes i dones.

En la recessió que ens espera han de canviar els objectius econòmics tradicionals. Els governs han de donar als treballadors la feina i els diners que tenien abans, amb inclusió del període de confinament. Sembla com si el govern europeu ho hagués entès. Ja tindrem temps després de parlar de tipus d’interès, dèficits estructurals i inflació. Hem de crear el diner nou que calgui. El sistema capitalista es posarà a prova. La intel·lectualitat, al costat dels obrers, els ha de fer entendre que han de guanyar sentit cultural i coneixement que els apropi als representants del capital. Els obrers han de demanar més sou, però també més benefici per a les empreses on treballen; que el capital i el treball s’apropin i es reparteixin la gestió. El capitalisme, tal com el tenim, està en una fase agonitzant.

El coronavirus dels collons –perdonin!– ens confina, mata i martiritza. Després d’aquest calvari hi hem de veure oportunitats. Hi són, però les hem d’aprofitar. Fa setanta-cinc anys que no tenim enfrontaments armats a l’Europa central; han desaparegut els odis entre els estats europeus: hi ha simpaties i antipaties, però no odis. Aprofitem les oportunitats que ens crea la pandèmia!