Humanitat

Era impensable i està passant. Ni la pel·lícula més catastrofista hauria pogut imaginar un virus mundial que es convertís en pandèmia en només unes setmanes i que abastés tot el món, sense distingir classes socials, races, cultures, ètnies ni religions. La humanitat ha quedat en escac. Com si fos un tractat filosòfic passat a la pràctica, tots plegats hem hagut d’assumir la vulnerabilitat dels humans sobre la faç de la terra sense cap més remei. Pel camí hi quedarà molta gent; massa, ben segur, amb unes xifres horripilants es mirin com es mirin. En poques setmanes hem descobert que una presumible grip, com se’ns definia, ha passat a ser una malaltia mortal i que ens genera por. No ho hem d’amagar. Fa por percebre la vulnerabilitat en què estem tots plegats, però també és el primer pas per afrontar les temences sobre aquest virus. Els nostres grans són els que més afectats, però la Covid-19 també malmet persones adultes i joves. Per sort, afecta poc els nostres petits i això ens pot fes més suportable aquesta tragèdia mundial. Fins ara, pensava que els llibres d’història començarien el segle XXI amb l’atac a les Torres Bessones de Nova York, com a canvi de cicle del nou terror, de les noves maneres de fer la guerra, ja lluny dels models de la Primera o la Segona Guerra Mundial, del segle XX. Però el coronavirus ens ha canviat els plans, els plantejaments, la visió de la vida i també de la mort. És dur, però l’esperança es visualitza en milers de científics treballant units de punta a punta del globus terraqüi; primer, per rebaixar-ne la propagació i, segon, amb l’objectiu que una vacuna permeti recuperar el control sobre la humanitat, ara que mitja població mundial està tancada a casa. El preu serà alt, en l’aspecte humà i ja no parlem en l’econòmic. Però en aquesta fase hem de continuar pensant en les persones. Ho han de fer els dirigents amb les seves decisions i cada ciutadà amb les seves actituds. Ara ens unim per aplaudir els sanitaris que ho passen malament i mostren la seva valentia seguint al peu del canó cada dia, enfrontant-se a la seva por i vencent-la en nom del futur de la humanitat. Una humanitat que trobem a cada residencia de gent gran, a cada pis petit on es fa el confinament. Malgrat tot, hi ha història belles al darrere d’aquesta por amagada darrere màscares. Com aquell avi que cada dia li ha d’explicar a la seva dona amb Alzheimer per què no poden sortir al carrer, i ho fa dia rere dia amb el mateix amor.