Resistir

Doncs ja hem passat dues setmanes tancats a casa amb l’esperança de veure la llum al final del túnel, de poder superar el famós pic dels contagis i arribar a l’anhelat “aplanament de la corba” de què ens parlen els experts. Vivim amb angoixes superposades: pels malalts que lluiten a les UCI o en el silenci de la llar, pel personal sanitari sense recursos, pels contagis potencials, pels diners que deixem d’ingressar, pel daltabaix que ens trobarem quan sortim del confinament... Abans que tot això s’acabi, ens esperen encara més proves d’estrès. Encaixar, per exemple, que el camí de sortida serà llarg i que, mentre no es trobi la solució definitiva, la vacuna, viurem en un estat de tensió que no ens permetrà abaixar la guàrdia. Ho explicava ahir el ministre de Salut italià, Roberto Speranza, que parlava d’aprendre a “gestionar la fase de transició”, de convivència amb el virus, fins al retorn a la normalitat, o el que entenguem per normalitat. Allargar, en definitiva, aquesta espera que ens consumeix, acostumats com estem a la immediatesa. Mentre als hospitals es lliura encara la batalla, mentre el volcà continua actiu, ens haurem de mentalitzar que no reprendrem l’activitat d’un dia per l’altre, que no trencarem de cop l’aïllament. Com cal fer-ho per no recaure? “Equivocar els temps, anticipar algunes accions, faria inútil el sacrifici”, alerta Speranza. Toca continuar resistint.