Opinió

LA GALERIA

El món en un ‘reset’

Ni la vanitat, ni la cobdícia serveixen absolutament de res davant la força de la natura

Cada vegada més veig que té raó l’amiga que va inspirar aquest titular. També la crec quan diu que caldrà veure com ens reiniciem. Dissabte, com tants milions i milions de persones, vaig anar a proveir al súper. Els carrers eren pràcticament buits, tots els bars i restaurants, tancats, i el mercat setmanal, suspès. Fora l’establiment hi havia una llarga cua per accedir-hi, igual que en les discoteques de moda. Si en sortien tres n’entraven tres; si un, doncs només un. L’única diferència era que el pas el barraven dues noies amables i rialleres, vestides d’uniforme, en lloc de dos goril·les de dos metres amb ganes de practicar en una cara el que solen assajar al gimnàs. El personal, en canvi, ha d’atendre tots, absolutament tots, els clients de la jornada, i ves a saber per quin sou. Després d’aquest encontre amb la quotidianitat més injusta, en vaig viure un altre. Vaig anar a la peixateria, on atenien tres dependentes. Em va tocar una noia molt joveneta amb accent i aspecte marroquí. Era el seu primer dia i no sabia res. No coneixia els pius de les balances i li costava netejar la sèpia que li havia encomanat. Les altres dues dependentes, veteranes, parlaven i reien entre elles i feien el mínim esforç per ajudar la nova. El món segueix girant i els humans podem ser tan mesquins com sempre, he pensat. La realitat, però, ha fet acte de presència al taulell de les carns envasades, pràcticament buit. El personal corria amunt i avall intentant distribuir les existències que quedaven de manera que el comerç tingués l’aspecte de ple. El negoci no té entranyes, i si el govern dissenya un pla, els magnats de l’alimentació també dissenyen el seu. De camí a casa de la meva germana i tia, els carrers tenien el mateix aspecte d’un dia de Nadal a l’hora de dinar. Les poques veus ressonaven en unes parets que guarden un silenci que corprèn. Tothom té por, i s’expandeix i s’encomana a una velocitat molt superior a la infecció pel coronavirus, o Covid-19, com en diuen els qui es fan els entesos. Finalment, aquest reset posarà en evidència que ni la vanitat, ni la cobdícia serveixen de res davant la força de la natura, tant si és en la grandiosa forma d’un tsunami a escala planetària o en la propagació d’un dels éssers més petits del planeta. La suposada superioritat evolutiva dels humans queda rebaixada al nivell de l’insecte més feble. Finalment ha estat la natura qui fa trontollar l’imperi. La meva àvia, que era molt creient, solia dir: “Déu té una maça que pica i no amenaça.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.