Joves confinats

El conseller d’Interior Miquel Buch m’hi va fer caure l’altre dia. Li van preguntar sobre la situació de la gent gran que viu confinada sola a casa per motiu del coronavirus i ell va respondre: “La gran i la jove.” Era dissabte al vespre. Va explicar que a aquella hora hi havia al país milers de joves que havent planificat sortir per anar a prendre unes copes, per anar a ballar, per esbargir-se, per fer qualsevol cosa, es veien obligats a replegar els impulsos i mantenir-se immòbils i sense companyia amical entre les quatre parets de casa. També sense el promès o la promesa. Quant temps fa que no es veuen ni mantenen contacte moltes parelles per la impossibilitat d’acostar-se els uns als altres? També conec el cas contrari: ell i ella van anar a passar un cap de setmana en una casa que els pares del noi tenen a l’Empordà. Tothom té casa a l’Empordà. No la podrien tenir a Torredembarra? O a Sant Jaume d’Enveja? Tots els personatges de les novel·les catalanes acaben anant a l’Empordà. Ja hi caben? Com és que no es troben i organitzen un suquet? La parella que dic no és de ficció sinó real. El dilluns, a l’hora de baixar, es van trobar que la maniobra no els era permesa. Fa quinze dies que són a la casa. De moment sembla que no s’ha avorrit l’un de l’altre. Hi ha matrimonis consolidats que fa quinze dies que treuen guspires de tant topar pel corredor com les boles del joc del milió. I els que tenen un amor clandestí? També fa quinze dies que han d’embridar la concupiscència. Si no és que van quedar tancats al pis que havien llogat, o a casa de l’un o de l’altre. Va arribar el marit o la dona objecte de l’engany? Jo no ho sé perquè no he tingut mai gos, però m’havien explicat que moltes passejades d’aquests animals afavorien les intimitats amb els amos. Les mesures de confinament permeten treure el gos. És pensant en el gos o en les expansions humanes? Mai s’havien vist tants gossos amb amo.

En principi s’havia tolerat que les perruqueries obrissin. La gent se’n va riure, i l’indult va ser retirat. Com sortirem de casa el dia que ens permetin sortir? Pàl·lids i amb grenyes, com aquells eremites que es passaven vint anys en una cova. El pare m’explicava que passada la guerra no hi havia grassos: tothom anava amb vestits tres talles grans, a tots els homes els ballava la nou del coll. L’amic Àlex Gutiérrez assegura que sortirem amb una panxa que petarà de no fer exercici i menjar patates fregides. No ho sé. “El llit aprima”, diu la dita, i el confinament dona ocasions de fer llit.

L’altre dia deia aquí que quan el confinament acabi no tindrem hores per anar als actes culturals, festius i esportius que han quedat ajornats. Un amic em va replicar: “I a funerals.” Hi ha amics que et posen a lloc.