Tallar-se els cabells

La meva filla és perruquera. El que passa és que ella no ho sabia. Ni jo tampoc. Però vàrem haver d’improvisar. Confinats a casa, tants dies després, els cabells creixen i fan nosa. Però la perruqueria on vaig sempre és tancada i no em semblava que això meu fos cap urgència. Confio tornar-hi quan ens deixin sortir (deixi’m enviar-li una salutació, a la Carme de la perruqueria Boada de Cassà, encara que això ara pugui semblar un anunci), però de moment m’he hagut d’espavilar. Trobo que he quedat prou bé. Em pregunto quantes coses hem fet aquests dies que no havíem fet mai. He sentit gent que explica que no havia cuinat mai, que no li agradava, i que ara no se’n mou, de la cuina. I a moltes cases estan descobrint paletes i fusters entre aquells que no havien penjat mai ni un quadre perquè els quedava tort. I de pares que fan de mestres, ja s’ho poden imaginar. N’haurem descobert un munt, aquests dies, d’habilitats ocultes. Veurem què passa quan tornem a la normalitat. I jo pugui anar a la perruquera que m’arregli res, un petita escala al cabell que m’ha sortit ves a saber com.