Tos

Calculo que he sortit al carrer en tres o quatre ocasions per anar a comprar, aquests darrers 35 dies (cordons, 35 ja?). S’han adonat com n’és, de complicat, si vas amb guants de plàstic, obrir una bossa també de plàstic d’aquestes que tenen als supermercats per posar la fruita i que són tan primes que semblen aquells fulls de paper de fumar que havia vist en alguna bíblia? Tota una aventura. Però, bé, no els volia pas parlar d’això. Els volia explicar que al súper un dia me’n vaig trobar un amb qui no em venia gaire de gust parlar; anava tard i sabia que si m’aturava no serien dos minuts. Abans, la tècnica era clara (i ara no em diguin que vostès no ho havien fet mai, perquè no m’ho creuré): agafar el mòbil i posar-se a parlar, fent veure que estaves en una conversa que no podies deixar. Ara amb aquest coi de virus tot és més simple. Ara pots saludar efusivament de lluny, acostar-t’hi i, quan encara ets a tres o quatre metres de distància, fer un parell d’estossecs espontanis, a la part interior del colze. No pateixin. Segur que la conversa serà curta. I vostès quedaran bé.