Sense desqualificacions

Com ens en sor­ti­rem?

D’entrada, dic que no ho sé. També hi afe­geixo que no m’hi escalfo el cap perquè no se m’acut com resol­dre els pro­ble­mes que tenim i els que encara vin­dran. Dic això tot afir­mant que soc per­sona opti­mista i que me n’he sor­tit de més d’una, però... això és com un tsu­nami glo­bal i jo no hi entenc.

El que sí que puc fer és comen­tar algu­nes acci­ons i reac­ci­ons que s’estan pro­duint en aquesta crisi que ens ha tocat de viure. Pel que fa al camp sani­tari, he anat veient com diver­ses admi­nis­tra­ci­ons se les tenen i no sem­pre de bones mane­res. A Cata­lu­nya, un grup de 70 experts, amb figu­res tan relle­vants en epi­de­mi­o­lo­gia com els doc­tors Clo­tet, Mitjà i altres tant o més ben pre­pa­rats en salut pública, dis­sabte pas­sat va publi­car un comu­ni­cat donant indi­ca­ci­ons i con­sells, pro­po­sant solu­ci­ons noves i –també– dis­sen­tint de les direc­trius d’altres espe­ci­a­lis­tes i de les que està esta­blint el coman­da­ment únic que ha mun­tat el Gobi­erno de España, segons llen­guatge emprat des de fa poc per alguns con­se­llers de la Gene­ra­li­tat.

Les dis­crepàncies entre uns i altres cri­den l’atenció i, fins i tot, són objecte de crítica mútua. A mi em sem­bla nor­mal que un grup de científics que tre­ba­llen deter­mi­nat tema i que arri­ben a deter­mi­na­des con­clu­si­ons defen­sin el seu cri­teri perquè estan con­vençuts que és l’encer­tat. No estic d’acord amb les crítiques i des­qua­li­fi­ca­ci­ons que sento d’una i d’altra banda i, sobre­tot, amb les del públic en gene­ral. Crec que la diver­si­tat d’opinió és nor­mal i que en tota branca d’inves­ti­gació exis­tei­xen uns canals de valo­ració científica que fun­ci­o­nen o que hau­rien de fun­ci­o­nar. I dic això si, com està suc­ceint, les divergències deri­ven del fet que tre­balls seri­o­sos poden arri­bar a dife­rents pronòstics i resul­tats.

Això no obs­tant, de vega­des hi ha dis­cus­si­ons públi­ques que no tenen cap raó de ser. En dono un parell d’exem­ples: jo mateixa, en la meva ves­sant d’his­to­ri­a­dora, també he vist com es mun­ten polèmiques al vol­tant de deter­mi­na­des inter­pre­ta­ci­ons sobre esde­ve­ni­ments del nos­tre pas­sat. En el meu camp con­cret, hi ha qui diu (i té la impudícia d’escriure-ho!) que la península Ibèrica no va sofrir cap invasió per part de musul­mans a prin­ci­pis del segle VII, sinó que els hispànics tot solets varen arri­bar a la creença en un Déu únic, uti­lit­zant només les seves pròpies llums: es tracta de la filo­so­fia –alguns ho recor­da­reu!– d’allò d’“España es una uni­dad de des­tino en lo uni­ver­sal” o “El español es por­ta­dor de valo­res eter­nos”, ide­o­lo­gia que ja està tra­ient el morro al Congrés dels Dipu­tats!

Una altra polèmica més mediàtica, peri­llosa i finançada amb diners públics, és la que pro­paga el deno­mi­nat Ins­ti­tut de Nova Història, tot pro­po­sant una dràstica revisió del nos­tre pas­sat i argu­men­tant que la cen­sura espa­nyo­lista l’ha anat mani­pu­lant. Que el des­co­bri­dor d’Amèrica era català ja fa temps que té els seus fans, però ara seguei­xen pon­ti­fi­cant sense meto­do­lo­gia his­to­ri­ogràfica sobre la cata­la­ni­tat de per­so­nat­ges tan bio­gra­fi­ats i estu­di­ats com Marco Polo, Cer­van­tes (escrip­tor que iden­ti­fi­quen amb Shakes­pe­are, és a dir, que també hau­ria escrit en català!), Leo­nardo da Vinci o els autors de La Celes­tina i el Laza­ri­llo. Això no és fer història sinó un fals cata­la­nisme mal entès!

I tor­nant al coro­na­vi­rus, només tinc una ale­gria: la de saber que, al marge de tan­car-me a casa, jo no he de deci­dir res!