El xiulet del tren

Vam passar ahir el Divendres Sant jo diria que més silenciós i recollit de la història, l’ideal dels que sempre han volgut imposar quietud aquest dia. Quan era petit, l’Ajuntament publicava un ban amb tot de restriccions, complementàries a les dictades per l’Església: el Divendres Sant no podien circular carros, bicicletes, motos ni automòbils. Per aquest ordre: hi havia matriculats més carros que cotxes. Tampoc no eren permesos el cine, el teatre i les expansions musicals, ballables o no. S’ha explicat mil vegades. Ens llevàvem aquell dia i el silenci era total. De tant en tant se sentia el xiulet del tren entrant o sortint de l’estació llunyana. Els altres dies de l’any, si se sentia el tren l’àvia deia: “Plourà.” La pressió atmosfèrica baixa facilitava la propagació dels sons. El Divendres Sant no feia cap vaticini davant el xiulet ferroviari sinó que seguia als fogons elaborant el bacallà amb panses, ou dur i cigrons preceptiu. Una emulsió, un pil-pil que, diguin els que diguin, els bascos no han superat. La ràdio emetia música no clàssica, sinó tètrica. La televisió no existia, si més no a casa. Pel carrer només circulaven, a peu, els que anaven a seguir monuments: els altars guarnits de les esglésies. Cap al tard, la severitat sonora es trencava. S’acostava la processó entre el silenci. Sortíem al balcó. El seguici s’acompanyava de trompetes i tambors. Alguns homes i dones de l’emigració andalusa llavors acabada d’arribar cantaven unes saetes. El dia s’havia acabat. El rés d’un rosari en alguna casa, uns bunyols amb vi ranci, i a dormir.

El laïcisme, coincident amb el “miracle econòmic” i el Sis-cents va mantenir el silenci a ciutat, fins i tot amb més intensitat. La gent anava a fer soroll a Cerdanya, a l’Empordà, a Torredembarra. Ens quedàvem sols i muts a la ciutat. Al vespre, les processons, que semblava que amb l’agnosticisme general havien de decaure, van agafar més embranzida que mai. Un matí vaig fer un bot al llit pel soroll estrepitós d’un compressor. A la casa de davant feien obres i uns operaris havien decidit seguir-les. En una pausa els vaig increpar. Que no sabien que era Divendres Sant? Em van mirar contrits, em van demanar perdó i se’n van anar. Sempre ho he atribuït a un miracle. Normalment els increpats se m’hi tornen, per molta raó que tingui. No sé si a vostès els passa el mateix.

Ahir, el coronavirus entre comunista i budista va fer silenciar més de mig món, catòlic o no: el que es troba tancat a casa seguint els bans de les autoritats sanitàries i polítiques estatals o locals. Ni cines ni balls. Per primer cop no hi va haver processons ni monuments ni oficis religiosos ni carros ni cotxes ni bicicletes ni segones residències. El trens ara no xiulen. M’haurien fet una mica de companyia...