Temps d’aflicció

Quan es produeix una devastació tan important i tan ràpida com la que ens està causant la pandèmia de la Covid-19, és molt important que els que han de liderar en aquests moments els efectes de la destrucció mantinguin el cap fred i el puny ferm. I reconec que és molt difícil fer-ho, perquè aquesta situació sobrevinguda ha estat totalment inesperada i ningú estava preparat per afrontar la fortíssima escomesa. I, a més, quan la ruïna és tan gran, i els recursos tan escassos, s’ha de tenir una gran capacitat de lideratge per destinar els recursos disponibles a les prioritats més necessàries. A partir d’ara, els líders polítics hauran d’aprendre a dir no, un fet que resulta insòlit per a ells, que no han parat de prometre i de concedir tot allò que se’ls reclamava amb més insistència. S’haurà de fer molta pedagogia i tenir molta honestedat i humilitat per reconèixer coses públicament, dir la veritat i admetre que els pressupostos són finits i no sempre es podrà arribar arreu. Sé que estem molt mal acostumats, perquè fa molts anys que ens creiem que els pressupostos són com la bota de Sant Ferriol i que els recursos són inacabables. Aquesta política de dispendi és la que ens ha portat no només a no estalviar en els anys de gran creixement, sinó a endeutar-nos més, i després de tants anys amb aquesta actitud serà molt difícil introduir-hi la disciplina. I és veritat que sovint moltes de les peticions són correctes, fins i tot justes, però, com deia magistralment el Nobel d’Economia del 1970, Paul Samuelson, caldrà formular-nos aquella pregunta de “canons o mantega?”, pròpia de quan els recursos són finits i que pretén explicar el que en economia es diu “cost d’oportunitat”, i que ens ensenya que entre dues variables s’ha de saber trobar l’equilibri, perquè, quan apugis les dotacions als uns, necessàriament els altres es veuran perjudicats en el mateix grau. Fins ara els nostres polítics havien salvat aquesta màxima endeutant-se, però aquest cop és irreal pensar que quan ens en sortim serà possible fer-ho.

És per això que aquests dies, quan sento algunes peticions que fan polítics i agents socials, recordo la frase que va pronunciar Josep Pla quan va anar a Nova York i, astorat per la grandesa que hi veia, es va preguntar: “I tot això qui ho paga?”

Per a un polític, en una situació com l’actual, és molt difícil mantenir la calma, i més encara quan tots els que t’envolten proposen solucions que suposen grans despeses; és per això que cal tenir molt bons assessors i prioritzar i planificar molt acuradament les urgències, que en aquest moment són les sanitàries, i protegir el teixit empresarial i els treballadors i intentar que el consum no s’esfondri totalment. Passat aquest moment crític, ens haurem de sobreposar al desconsol, i explicar que la inversió en la reconstrucció no podrà ser general, sinó que s’haurà de basar en prioritats. Per més que costi d’entendre, no tots els sectors tenen la mateixa preeminència, prioritat ni efectes econòmics, i els polítics han d’admetre que hi haurà conflictes d’interessos que hauran de resoldre, fins i tot si estan disposats a tenir desgast polític.

La pregunta clau és si els líders polítics d’ara seran capaços de gestionar la reconstrucció. De moment, aquestes empreses necessiten uns lideratges amb molta capacitat d’empatia per reunir consens i, sincerament, aquesta pandèmia ha fet aflorar molt més l’autoritarisme militar que no pas les virtuts necessàries per consensuar res.

Pedro Sánchez va fer una crida a revalidar una mena de Pactes de La Moncloa, que les crítiques han fet mutar cap a uns “pactes per la reconstrucció”. Sospito que entre les condicions que posaran els països nòrdics al govern d’Espanya, que són els que paguen, hi haurà la necessitat d’entrar en una espiral de negociació i normalització de la política espanyola, i aquests pactes en podrien ser l’aval.

En vista d’aquesta proposta de Pedro Sánchez, els partits independentistes catalans, a priori, no se n’haurien d’autoexcloure. És bo ser-hi per poder presentar les nostres propostes per un consens i descobrir fins a quin punt estan interessats a arribar a acords o no.