Full de ruta
L’abraçada
Hi ha en la gestualitat de l’abraçada una càrrega de profunda humanitat, l’essència de l’estimació més sincera. L’abraçada com a transmissió d’un impuls elèctric, connexió a flor de pell, electrocardiograma de l’ànima.
L’abraçada com una caixa de records que tot d’una s’obre amb la generositat dels braços estesos com unes tovalles blanques es despleguen al buit convidant a compartir taula. L’encaixada en el cos de l’altre convertida en un batibull d’emocions que fan explosió, com un volcà que durant massa temps ha estat covant la gran deflagració piroclàstica.
Hi ha en l’abraçada dos que es converteixen en un de sol, el dol de l’absència de l’altre transformat tot d’una en energia de retrobament. La buidor convertida en roca portentosa. L’enllaçada fraternal com la mesura exacta de l’enyor, la força del recomençar, el quilòmetre zero de l’amistat, la densitat de l’amor concentrada en un punt.
En el gest de confortar l’altre, els braços portentosos esdevenen refugi, fonament sobre el qual construir un món de bondat i tendresa. El pit inflat es dreça per fer de contrafort, que els murs han de créixer altíssims. El somriure a la cara esdevé bandera, i el cor bategant, timbals i percussió de festa. L’abraçada com una simfonia d’emocions, perquè s’acull a l’altre per fer del retrobament una festa, també per plorar i per fer menys amarg el plor i el desconsol de l’altre.
L’abraçada no enganya, transmet la veritat, detecta l’engany, la gelor de la mentida. L’abraçada com un mirall on un mateix es veu despullat davant de l’altre. L’abraçada com un xec en blanc, no com un propina donada amb desgana. L’abraçada tan necessària per reconèixer-se com a persona.
En temps de dos metres de distància, de por de l’altre, de recel al contacte, en temps en què l’home es fa invisible, en dies de buidor i de sentiments aspres, com a regal per aquests dies un somriure i la promesa d’una abraçada.