Sentir-se lliure

Netflix va estrenar el 26 de març, és a dir, en ple confinament global, una d’aquelles sèries que, orfe de cap gran campanya de promoció, s’acaben convertint en un fenomen gràcies a les xarxes socials i al boca-orella (a mi me la va recomanar una veïna pel balcó, gràcies Rosa). Per no tenir no té ni un nom gaire atractiu: Unorthodox. El guió no és immaculat, però la història que explica s’allotja dins teu, molt endins, en quatre capítols que es veuen d’una tirada. La protagonista és una noia que ha nascut i ha crescut en una comunitat jueva ultraortodoxa d’un barri de Nova York que l’únic que espera d’ella és que procreï (“hem de recuperar els sis milions de vides perdudes en l’holocaust”). És un cas real de fanatisme religiós que condemna les dones a la ignorància més radical per aïllar-les de tot i de tothom: no reben cap educació, tenen prohibit llegir llibres, veure pel·lícules i escoltar música. L’Esty d’Unorthodox decideix fugir, ni més ni menys que a Berlín, i descobreix per primer cop què és sentir-se lliure quan entra a les aigües d’un llac que banya la mansió de Wannsee, on la cúpula nazi es va reunir el 1942 per activar la solució final per exterminar els jueus europeus. Em va fer pensar que quan s’acabi el malson d’aquests dies –això els afortunats que puguin despertar-se’n– la nostra idea de llibertat haurà canviat i caldrà que assumim nous riscos per retrobar-la. Qui sap si en els llocs més insospitats.