Frenada

Renun­ciar sem­pre és difícil. Sobre­tot si no es té clar què és essen­cial i què és orna­men­tal. Per això aquell estrat que deno­mi­nem classe mit­jana està deso­ri­en­tat i temorós davant la quei­xa­lada de la cri­sis, que fins ara només ha fet que mar­car les dents. Els que estan per sota seu, econòmica­ment par­lant, no ho estan, de deso­ri­en­tats. Ja fa temps que patei­xen, sabent la duresa de la situ­ació que tra­ves­sen, llui­ten per la super­vivència i el que estan és des­es­pe­rats amb el que més d'un i de dos ana­lis­tes pre­ve­uen com una dècada d'estre­tors i ajus­ta­ments severs, que traduït vol dir menys empara per part de les admi­nis­tra­ci­ons, més vul­ne­ra­bi­li­tat labo­ral i un grau més gran d'explo­tació. Els que estan per sobre de la classe mit­jana, digueu-ne rics o capi­ta­lis­tes, els que ho són amb majúscu­les, per­ce­ben la crisi com una lleu­geríssima remor de fons, com el soroll del trànsit que se sent des d'un àtic dar­rere dels fines­trals amb doble vidre. Men­tres­tant esmo­len les eines per acu­dir al festí en el qual els que estan situ­ats en millor posició poden engrei­xar-se una mica més en temps de penúries gene­rals. Una teca que li arri­barà de les mans de les renúncies obli­ga­des que hau­ran de fer els inte­grants de la classe mit­jana que no hagin fet els deu­res ben fets. Perquè la veri­tat és que hem vis­cut uns temps en què ens han fet creure (i molts vam picar) que podíem gas­tar com si fóssim rics sense ser-ho. Era una temp­tació massa irre­sis­ti­ble per no dema­nar diners als bancs a tort i a dret per tenir allò que ara, hipo­te­ques, etc..., ens fan anar cap avall. En aquell moment no ens adonàvem que un dia o altre el cor­rent dei­xa­ria de ser favo­ra­ble i hauríem de sacri­fi­car-nos, nedar con­tra cor­rent. I ens vam dei­xar omplir els peus de ciment, que és el que ara ens enfonsa. No vam voler-hi renun­ciar quan tocava, no vam saber posar el fre de mà i ara fre­na­rem en sec, per força, i tor­na­rem a apren­dre què és el que és essen­cial.