LA GALERIA
Trenta anys del príncep
Dimarts d’aquesta setmana va fer 30 anys de la proclamació de Felip de Borbó com a príncep de Girona. És a dir, el dia en què el llavors hereu de la corona espanyola va venir de visita oficial a Catalunya (d’oficioses n’havia fet força, a Palamós a navegar i a la Val d’Aran a esquiar) i va aprofitar per ser presentat en societat. Recordo perfectament aquell dia. Vaig tenir la sort de poder voltar pels carrers i veure de primera mà la rebuda de la gent, des que el seu helicòpter el va deixar a Montilivi fins que, ja al vespre, va deixar la ciutat. La nit anterior havia estat moguda, amb moltes identificacions pels carrers, especialment dels sospitosos habituals dels moviments independentistes, que havien organitzat una bona moguda, i els de l’MDT, crec, que havien fet un cartell amb una guillotina. També aquell dia es va despenjar una pancarta de la catedral de Girona i hi va haver detencions. Havia estat a la plaça del Vi el 20 de febrer del 1976 quan els pares de la criatura, que feia tres mesos havien estat nomenats reis d’Espanya, van fer la seva primera visita oficial a Girona i a Olot. La plaça del Vi i la baixada del Pont de Pedra estaven a petar de gent encuriosida i diria que esperançada. Joan Carles, posteriorment anomenat El Campechano, era ben rebut per la majoria. Algú va parlar de fervor monàrquic, però no era això, era curiositat i esperança. El 21 d’abril del 1990, no en quedava gaire, d’esperança i tampoc excessiva curiositat. La policia espanyola va prendre la ciutat. Els veïns en van patir les conseqüències. Ni els sospitosos habituals, ni els que no semblaven gent d’ordre van poder entrar a la plaça del Vi. Però hi va haver pancartes, xiulets, càrregues i detencions. Hi recordo en Daunis, en Jaume Soler, en Bonaventura, en Lluís Coromines i tutti quanti. Feia mal temps, com el dia de la visita dels pares, però res a veure. Hi va haver molt distanciament amb la societat gironina. I xiulets. I anècdotes com la de la inauguració del metro de Can Ciriaco, segons va publicar una amiga periodista de Barcelona. Fredor popular, calor institucional va ser el títol de portada d’aquest diari que acompanyava un excel·lent acudit d’en JAP que mostrava un Joaquim Nadal que aguantava el xàfec i un paraigua al príncep. Trenta anys després, aquell Felip és rei, però també persona non grata a la ciutat. Com han canviat les coses en trenta anys. I el que veurem!