En els límits de la por

Entre amics, a les videoconferències dominicals i noctàmbules es debat entorn dels límits de les llibertats quan el confinament es faci més flexible. Als humans ens són imprescindibles els horitzons, creure que sabem i governem cap on caminem. És aleshores quan l’instint ens permet posar en marxa els mecanismes mentals que ens permetran adaptar-nos-hi. La por que ara mateix ho contamina tot està també alimentada per la desaparició dels marcs.

La incertesa ens fa temor. A algunes, els ho fa la llibertat. Des de sempre. De moment, ens aferrem a les cantonades dels marcs existencials anteriors i els de l’especulació, a través de l’escassa informació sobre el futur. Estem convençudes que en aquest control ens hi va sobreviure. I el que és més important encara, viure. Perquè morir, ens hem de morir totes, així que com deia aquell al final l’únic important és com vivim. L’equació de cedir llibertat a canvi de seguretat és ben antiga i quasi sempre al llarg de la història ha estat alimentada per la por. Al segle XXI i en aquest racó europeu del món, l’equació és fal·laç. Sense revoltes ni aldarulls, cinc setmanes després ho hem demostrat. Cert, sempre hi haurà qui requereixi mesures coercitives, però la realitat és que la gran majoria d’aquests 7,5 milions de futurs assetjats pel coronavirus hem ofert un exemple de responsabilitat social.

Per contra, el govern espanyol ha fet prevaldre l’abús de poder –manllevant les competències a les comunitats autònomes, per exemple– i la vigilància policial sobre els individus. Altres països veïns han preferit no erosionar la democràcia, prioritzant l’apel·lació a la responsabilitat dels ciutadans. La desconfiança amb la qual l’Estat ens ha tractat és terra adobada per a l’aplicació de mesures d’excepció en un futur immediat, que retallin més drets. Ara mateix, a la societat se’ns furta fins i tot la possibilitat de participar en el debat sobre aquest intent d’instauració d’un nou marc de convivència col·lectiva.