Hitchcock, sempre present

Escric aquesta “ombra” un 29 d’abril en què s’acompleix el quarantè aniversari de la mort d’Alfred Hitchcock, que també se’ns pot fer present en relació amb la irrupció del coronavirus i els seus efectes en la nostra vida. Hitchcock, de fet, se’ns pot fer present sempre. Almenys em passa a mi havent influït en la meva percepció del món avisant-me que allò conegut, aparentment domèstic i domesticat, pot fer-se de sobte estrany: el sinistre, que Freud va definir com el pas del Heimlich (familiar i acollidor) a l’Unheimlich (desconegut i terrorífic). Havent vist Psicosi, no puc dutxar-me sense sobresaltar-me en sentir una fressa inesperada. Havent vist Els ocells, no puc pensar en les aus (no només en el cas de les carronyeres) de manera bucòlica. No diguem pel que fa a les gavines, que, junt amb les rates i els senglars, aspiren a ocupar les ciutats i els pobles si els humans hi desapareixem. Fa poc vaig sortir al carrer per llençar les escombraries; damunt del contenidor una gavina dominava altiva l’escena: vaig deixar la bossa al terra i vaig fugir corrents. No oblido que, com donant el senyal per a la revolta ocellaire, una gavina és la primera que ataca ferint el front de Tippi Hedren mentre aquesta, havent deixat en una casa una gàbia amb periquitos per cridar l’atenció de l’home que vol seduir i que aleshores la persegueix en cotxe fins a l’embarcador, va en una barqueta per les aigües de Bodega Bay: aquell pla del guant amb sang.

Per què ataquen els ocells? Per què, de cop, ho deixen de fer? Això després que la gent s’hagi confinat a l’interior de les cases (com si dins d’aquestes no pogués habitar-hi allò que ens destrueix) per evitar l’agressió dels ocells mentre cultiven pors i desconfiances. Tot esperant que el coronavirus deixi d’atacar amb virulència, ens hem pogut convertir més o menys en replicants de James Stewart a La finestra indiscreta espiant, com ho fa ell, la vida dels veïns o, si més no, allò que podem veure del món exterior. Sembla que el poder patriarcal que ha decretat les mesures de confinament, ens anirà deixant sortir a poc a poc. Resta per veure què passarà amb el coronabitxo. En tot cas, tinguem present el final d’Els ocells. Com se’ls acut, als protagonistes, endur-se uns periquitos (que ningú s’ofengui) dins d’una gàbia? Deu ser una de les maneres amb les quals Hitchcock ens recorda que duem amb nosaltres allò que pot atacar-nos. Si poguéssim llançaríem la gàbia: el “suspens” és veure els personatges en perill i no poder-hi fer res. Però no sempre som els espectadors que sabem que estar tranquils és una il·lusió.