I com ens en sortirem?

Encara que no ho pugui semblar, al darrere de les compareixences del govern espanyol –també del català– pel tema del coronavirus hi ha hagut molt de pensament i molta d’estratègia. Parlo dels darrers dos mesos i soc conscient que molta gent deu pensar que han estat una autèntica desgràcia comunicativa. Una cosa no treu l’altra. Estava molt pensat treure militars, policies i guàrdies civils d’uniforme amb medalles. Estava molt pensat fer veure que l’exèrcit actuava a tot l’Estat, però preferentment a Catalunya, encara que mai sabrem ni què han fet ni el que ha costat aquesta campanya publicitària. Ha funcionat a l’Estat, segur. I servia també per advertir que vivim en un estat d’alarma i d’una manera inconscient molts ciutadans han interioritzat que això comporta pèrdua de drets fonamentals. I tant, que n’hem perdut, de drets. I sense gaire esforç. Els ciutadans, en l’àmbit individual, i Catalunya, com a autonomia. Que digui el que vulgui la delegada del govern espanyol a Catalunya, la supergovernadora Cunillera, però és evident que hi ha un mando único i que Catalunya és menys autonomia que mai. Ara no toca. Ens han recordat la mítica frase pujoliana que mai hauríem d’haver acceptat, però ara la pronuncien els més antipujolians i anticonvergents del món. Ara no toca. L’Estat s’ha recentralitzat i hi han agafat gust perquè han vist que no passa res. Bé, ara la veu en contra del PNB s’afegeix a la dels catalans, i això no és un tema menor. Però l’Estat de les autonomies configurat el 1978 ha desaparegut perquè mai se’l van creure i perquè quan el van organitzar era només per evitar que Catalunya, el País Basc i Galícia fossin diferents com a nacions que són. L’organització passada ha caducat i la que ve hauria de dependre només dels ciutadans, però ara no toca. Ara toca promocionar militars i una monarquia molt tocada i cada vegada més manifestament inútil. Ens en sortirem, diuen, però com ens en sortirem? Serà la crisi una oportunitat?