Hi havia una vegada...

Txernòbil. Diumenge passat es van complir 34 anys de l’accident de la central nuclear soviètica d’Ucraïna. Avui, amb els nostres ulls tristos i espantats per un nou enemic invisible, no podem fer una altra cosa que recordar aquella tragèdia com una gran senyal d’alarma del que ens està passant amb la pandèmia del coronavirus. Una alerta de les conseqüències de la nostra insolent forma de relacionar-nos amb el planeta. Però també de tenir governants incompetents. Escric aquestes línies mentre fullejo el colpidor catàleg de l’exposició Hi havia una vegada Txernòbil, que va concebre i va presentar el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) el 2006, en el marc del vintè aniversari d’aquesta catàstrofe que va deixar ferides que mai cicatritzaran. Vaig visitar la mostra i sempre l’he tingut present, però molt més aquests dies, sobretot les imatges de la fantasmagòrica ciutat de Pripiat (on no es podrà tornar a viure fins d’aquí a 24.000 anys) o les dels valents liquidadors (bombers, científics...) que van netejar les restes radioactives conscients, o no, que les seves morts salvarien moltes vides. “Txernòbil com a accident global: res del que passa als altres ens és aliè. Tots som veïns d’un mateix barri, al qual anomenem Terra”, va escriure Josep Ramoneda, llavors director del CCCB, en la introducció del catàleg. Canviïn Txernòbil per Covid-19 i estem allà mateix.