Patates fregides

Un matí, mentre elaborava amb Jordi Pujol les Memòries en el seu despatx del passeig de Gràcia, es va fer anunciar una visita que no tenia espera. Va entrar un home impetuós, acompanyat del seu fill, que carregava una pila de capses plenes de bosses de patates fregides i fruits secs de fabricació industrial seva. Les capses van ocupar tota l’enorme taula de reunions del despatx. A mi, l’home no em va dir ni bon dia ni ase ni bèstia. Com si no existís, com si fos transparent. La conversa, plena dels deliris de grandesa d’un triomfador, només tenia en compte el president. Vaig entendre que era de Santa Coloma de Farners i que es deia Viader. Un moment que Pujol atenia el telèfon li vaig dir que coneixia uns Viader de Santa Coloma, i que un era metge i l’altre sastre. “A Santa Coloma, l’únic Viader soc jo.” Vaig notar en el fill una certa incomoditat per l’exclusiva. S’acostava el migdia, venia la gana. Vaig pensar que l’home proposaria obrir unes bosses i organitzar una mica d’aperitiu. No en va fer ni la intenció. Se’n va finalment anar recalcant: “Per a vostè i la Marta.” Un cop fora, Pujol va cridar les secretàries. Vaig creure arribada l’hora de l’aperitiu. “Otro que tal baila”, que diu en Narcís Garolera citant Pompeu Fabra, gran acumulador de castellanismes. Va ordenar que les capses fossin situades a l’entrada per endur-se-les a casa a l’hora de dinar. Les secretàries van dir que de cap manera. Van retirar dues capses, van treure Coca-coles de la nevera, i el vermut va ser un fet. D’una Coca-cola Pujol en diu un Coca-cola. Un dia li havia comentat que era una beguda molt bona. “Diguin el que diguin, molt”, em va contestar. Els polítics, i en Pujol el primer, sempre estan a la defensiva, sempre es discuteixen amb algú, real o imaginari. “Diguin el que diguin” vol dir els progres, els comunistes, els socialistes, els que projecten inconvenients a un Cola-cola. En sortir vaig veure acumulades a la porta les capses destinades a can Pujol. A Santa Coloma mateix una marca de galetes presenta la imatge de dos vellets sols menjant les especialitats de la casa. Vaig veure Pujol i la Marta fent aquell vespre la mateixa composició plàstica.

Em trucarà des de la reclusió de casa: “Cuyàs, no sé si em deixes bé o malament, però m’humanitzes, i t’ho agraeixo.” Com que no li puc anar a fer companyia, evoco episodis de la nostra relació, dilatada en el temps. “T’ho criticaran.” No cal que m’ho digui. Cada cop que parlo de Pujol, amb simpatia o neutrament, surten els que em reclamen a mi els diners que aquell 25 de juliol va confessar que tenia a Andorra. O si no, em reclamen els de les Memòries, que confonen amb una biografia. Però haig de renunciar a les experiències, importants o anecdòtiques, que em va fer acumular?