Pobre català!

Català, entès com a idioma o llengua. Aquesta en què he redactat la columna que esteu llegint i interpretant. Català, utilitzat no fa gaire al Senat espanyol, fins i tot per la senyora Alícia Sánchez-Camacho, un pes pesant, en el sentit conceptual de la paraula, del PP, i que va fer enrabiar els sempre hipersensibles gasetillers madrilenys. Es van emprenyar tant, que un fet tan natural com poder escoltar en l'alta cambra representativa les diverses llengües de l'Estat, el van titllar d'«esperpèntic». A un altre gasetiller, aquest de casa nostra, Ivan Tubau, que col·labora en l'edició per a Catalunya d'El Mundo, sembla que no li calgui que els polítics de per aquí s'expressin en català a Madrid. Ahir, en el seu Bulevar, es referia als desapareguts Francesc Candel i Manuel Vázquez Montalbán, amics seus, per cert, en aquests termes: «Ellos no denunciaron a nadie porque Cataluña aún no era la América Maccarthista i la Alemania comunista, pero aquejados de síndrome Kazan mintieron y engañaron, se engañaron sobre todo a si mismos [...] Paco y Manolo jamás se enfrentaron a la dictadura blanca, denunciada por Tarradellas, que se iba implementando y ahora nos anega. Por el contrario, aceptaron ponerse, de modo implícito o explícito, a su servicio. Sus textos nacional-catalanistas publicados en Avui y otros lugares los escribían en español (no dominaban el catalán) y otras personas los traducían.» I més endavant afegia: «Ahora, a Dios gracias, esas cosas ya no ocurren: Najat El Haschmi, nacida en Marruecos pero sometida desde niña a la inmersión pura y dura, escribe en catalán directamente.» Entenc que es critiqui els polítics, el seu fer o el seu mal fer, les imposicions i les multes per retolar d'aquesta o d'aquella altra manera, tot allò, en fi, que sembla que atempti o menystingui la llibertat de les persones. Però atacar una llengua, mirar d'eradicar-la com si es tractés d'una epidèmia i condemnar el seu ús o fer-ne burla, ho considero una total, absoluta i vergonyosa indignitat.