FNC

Vaig conèixer el Joan Culleré a principis dels anys vuitanta del segle passat, quan els independentistes érem quatre i no gaire ben avinguts. Jo era molt jove, però de seguida vaig comprovar que, darrere d’aquell home de complexió menuda, afable i de mirada clara, s’hi amagava un gegant. Un home que havia estat ferit en els Fets d’Octubre de 1934, que havia participat en la Guerra Civil, que havia patit l’exili i els camps de concentració de Sant Cebrià i d’Adge, que s’havia incorporat a la resistència contra els nazis i que, posteriorment, com a membre del Front Nacional de Catalunya (FNC), havia dut a terme una oposició granítica contra el franquisme i per la independència de Catalunya. Tot i que fa més d’un quart de segle que va morir, hi penso sovint, en el Joan Culleré. I encara hi he pensat més aquests dies, després que l’Oriol Falguera m’expliqués tota la feinada que havien fet per reivindicar el 80è aniversari del naixement del FNC, l’organització de Culleré. Lamentablement, la crisi sanitària no els va permetre anar fins al número 39 de la Rue Marois, a París, per donar el tret de sortida de la commemoració just al lloc on fa vuit dècades un grup de republicans independentistes van crear una organització que naixia per plantar cara al franquisme utilitzant totes les formes de lluita al seu abast. Gràcies al FNC, centenars de persones perseguides pel nazisme van poder abandonar el territori francès i salvar, així, la vida: jueus, aviadors de les més diverses nacionalitats, militars aliats... Gràcies al FNC, molts catalans van poder-se tornar a empeltar als seus ideals en la llarga nit franquista. De fet, l’independentisme contemporani no es pot entendre sense aquell tronc comú que va ser el FNC. El de Manuel Viusà o Jaume Martínez Vendrell, però també el de Joan Culleré, Ton Ribas, Àlvar Valls o Robert Surroca. Avui, gràcies a la feina feta per la Comissió 80 anys del FNC, la història d’aquesta organització és a l’abast de tothom al web Fnc.cat. Un reconeixement no només just, sinó imprescindible.