“Hi ha hagut una exhibició de l’Estat per fer veure on està el poder”

Ha estat una experiència dura. Tot va començar amb tos i una mica de febre, i de seguida vaig pensar que podria ser coronavirus. Em vaig fer la prova i va sortir positiva, però, la veritat, és que aleshores estava a casa i prou bé. Però al vuitè dia d’aquest quadre, em vaig trobar que tenia una saturació d’oxigen tant absolutament baixa –estava a 81– que em va fer pensar en la possibilitat de fer un infart o tenir un problema greu. Vaig anar al Clínic i em va diagnosticar que tenia pneumònia dels dos glòbuls inferiors, del mitjà i una mica d’afectació del superior esquerra. Em van posar oxigen, tot i que no va ser necessari intubar-me, i em van medicar amb alguns tractaments experimentals. I des que vaig ingressar, cada dia vaig anar una mica a millor.

No vaig tenir dificultats respiratòries, però si vaig patir una pèrdua d’olfacte i gust, tot el que menjava tenia un regust metàl·lic molt desagradable. La sensació general, és com si t’hagués atropellat un tren. Estàs destrossat i arribes a pensar com és possible que et trobis tant malament. Un cop a casa em vaig confinar com tocava. Els primers dies van ser fotuts, aquesta és la veritat, perquè em notava poca capacitat pulmonar i després de deu ingressats perds molta massa muscular. Però ara estic més bé.

Veure la transformació d’un hospital com el Clínic, on tot s’ha orientat cap a la pandèmia, ha estat espectacular. Veure l’esforç de tot el personal va ser brutal. I tot i que jo m’hagués pogut trobar que estiguessin molestos perquè són uns professionals que des del punt de vista econòmic no estan ben tractats, no va ser així. Amb mi, i amb tothom, van ser més que afectuosos malgrat la situació d’estrès a la que estaven sotmesos.

Hi ha coses que he vist, i que s’han dit, que m’han fet enfadar. Sóc dels que crec que el confinament s’hagués hagut d’allargar uns dies per aplanar més la corba, perquè fins i tot des del punt de vista econòmic la recuperació posterior hagués estat més fàcil. I la prova és que ara estem tots amb por d’un rebrot. També m’ha indignat aquest discurs que la culpa de tot plegat són les retallades. Aquest és un problema global, que també el pateixen països que destinem molt més del seu PIB a la sanitat que no nosaltres. Si ara el que volem és extreure conclusions pel futur, hem de veure que tenim un problema greu de finançament del sistema sanitari i de la Generalitat. En els traspassos de 1981, vam rebre un 20% menys de pressupost del que tocava i això mai s’ha actualitzat. I ha generat problemes. Tenim tres llits d’aguts per cada 1.000 habitants, i es va posar aquesta xifra perquè era la que podíem pagar.

Sempre dic que el problema de Catalunya amb Espanya no és l’independència, sinó que és d’una dependència que, en ocasions, és abusiva i fins i tot humiliant. I en tot aquest episodi la manera de tractar-nos per part del govern estatal ha estat la d’emfatitzar, tota l’estona, aquesta dependència. El millor ministre que hi ha hagut de Sanitat va ser el Julian Garcia Vargas, que quan es reunia el consell interterritorial del ram molts cops ens trucava abans i si hi havia alguna qüestió que no ens feia el pes, li donava quatre voltes per arribar a un acord. Mai, però mai, ens va imposar res. I la sensació que hi ha ara, és que hi ha hagut una exhibició per part e l’Estat per fer veure on està el poder.

És evident que hi ha coses que no s’han fet bé, com el tema de les residències. La majoria de les que tenim al país, ens agradi o no, s’han convertit de residències geriàtriques a assistides, ja que la gent que hi tenen és molt gran, de 90 anys o més. I no tenir això lligat amb la primària s’ha demostrat que genera un problema.

Ara hi ha una qüestió prioritària, com és la de sortir d’aquesta crisi. Ara bé, Catalunya no en sortirà sense un nou finançament. I això no exclou que hi hagi una part del país que reclami la independència. Però s’ha de parlar del sistema de finançament, perquè la Generalitat està en una situació molt complicada.