Els tres lleons

Quan venien a Girona persones forasteres, no els costava massa de trobar que “era una ciutat avorrida”. Qualificatiu injust, perquè sempre ha comptat amb atractius per resultar al gust d’aquell que sap apreciar-la en la seva justa dimensió. Però ara sí: ara és veritat que Girona resulta avorrida, en la situació actual, igual que tantes altres poblacions a tot el país. Mai havíem experimentat angoixa per la solitud, pel silenci forçat, per l’avorriment. És important, però, veure com la imaginació humana ha sabut inventar activitats i atractius sense sortir de casa. Són succedanis que ens imaginem per mitigar d’alguna manera aquest ensopiment.

Això fa que qualsevol nova mogui curiositat. Un company nostre que viu arran de l’Onyar no s’ho va pensar dues vegades per entrar vestit a l’aigua per tal de rescatar una imatge que –vista de lluny– podia semblar un rostre humà...! Esbombada la notícia per la premsa, en poc temps es va divulgar que era una pedra esculpida procedent de la decoració de la discoteca La Sala del Cel que representava el semblant en èxtasi de Teresa de Jesús..., i en va aparèixer també d’immediat l’autor. El que encara no sabem és com va anar a parar al fons de l’Onyar, cap a l’any 1998.

El fet ens porta a tenir el record de la visió de tres caps de lleó, metàl·lics, que sempre hem contemplat a banda i banda del pont de Pedra, dos d’ells a les pilastres adossades a continuació del pont i l’altre, solitari, a la part dreta, abans d’arribar-hi. El periodista Jaume Fabre, en una Guia d’escultures als carrers de Girona publicada l’any 1985, fa un excel·lent recorregut fotogràfic documentat. Acabada la feina, algú li va suggerir la visió dels tres lleons, i en va deixar constància al final de l’estudi, en un apèndix. Allà es diu que formen part de la decoració del pont, inaugurat l’any 1856.

Però aquestes tres bestioles no han merescut una imprescindible restauració i apareixen amb semblances descurades, brutes, llardoses, plenes d’incúria. Cap consistori els ha dignificat, quan per l’antiguitat i el sentit històric s’haurien de haver potenciat i fins i tot il·luminat. Tampoc coneixem la seva funció: eren pura decoració o desguassos per a l’aigua?

En la memòria visual retenim també el moment més apocalíptic de l’Onyar, en la gran inundació de l’any 1962, quan la fúria de les aigües va provocar una ruptura a les parets del magatzem de taüts de can Poch bagulaire, veí del riu. Enmig del torrent desfermat, les caixes de morts varen anar sortint, incorporant-se al corrent en una macabra processó presidida per un bagul luxosament esculpit, que estava reservat per al senyor bisbe, quan fos el cas...!

El doctor Cartañà, bisbe de Girona, va morir el dia 1 d’agost de l’any següent.